Doncs molt bé. De la manera més civi­lit­zada que es pot ima­gi­nar. El pre­si­dent Puig­de­mont ja va dir que es tran­si­ta­ria de la llei a la llei perquè no hi hagi cap buit jurídic, i això és el que s’està fent.

El que passa a Cata­lu­nya no és de cap manera un cop d’estat. És un Par­la­ment que actua en exer­cici de les seves atri­bu­ci­ons. Si hi ha dis­crepàncies, que es resol­guin mit­jançant cri­te­ris civi­lit­zats. Però el pro­blema és que el que hi ha no és una dis­crepància, sinó una volun­tat deci­dida des del prin­cipi de no escol­tar i de boi­co­te­jar-ho tot uti­lit­zant els ins­tru­ments jurídics d’una forma hos­til, i, per tant, des­le­gi­ti­mant-los. No podem obli­dar que el major des­le­gi­ti­ma­dor del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal és el govern espa­nyol.

I tant! Són hereus de Franco. No han entès mai el que és la sepa­ració de poders ni hi han cre­gut mai. Han omplert la judi­ca­tura d’amics seus, de cli­ents i de mili­tants. Menys­preen el par­la­ment [Congrés] i l’igno­ren de seguida que poden. I quan no poden perquè no tenen majo­ria abso­luta recor­ren al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que prèvia­ment han mani­pu­lat per rebai­xar el dret de la majo­ria par­la­mentària a qüesti­o­nar les seves deci­si­ons. Que té a veure tot això amb un estat de dret per molt que par­lin d’ell contínua­ment? Res.

Pri­mer de tot, és una revo­lució.

No exis­teix cap cri­teri per defi­nir què és una revo­lució, perquè si existís un cri­teri ja no seria una revo­lució. És una revo­lució perquè trenca els esque­mes. L’únic que importa és que el procés polític català per l’auto­de­ter­mi­nació té un suport popu­lar mas­siu, és democràtic i és pacífic. I això és el que li dona el caràcter nou. És un acte revo­lu­ci­o­nari perquè suposa un canvi de legi­ti­mi­tat.

Són els pri­mers gra­ons.

Dependrà de tres fac­tors dels quals ells estan molt pen­dents. Un és la capa­ci­tat d’acció i mobi­lit­zació de l’inde­pen­den­tisme català, que com demos­tra la Diada con­ti­nua sent molt gran. El segon punt que tenen en compte és l’exte­rior. I el ter­cer punt són ells matei­xos. Perquè ells també estan divi­dits. Hi ha sec­tors ultres que pro­tes­ten perquè no s’aplica prou mà dura.

Crec que no en té ni idea, perquè la desin­for­mació és total. Els mit­jans de comu­ni­cació a Espa­nya estan tots mani­pu­lats al ser­vei del règim. La seva funció no és infor­mar sinó adoc­tri­nar. I sobre Cata­lu­nya, d’una manera total­ment tan­cada.

Sí. Fins ara el naci­o­na­lisme espa­nyol tenia dues cames. Una la de la dreta de sem­pre i l’altra la de l’esquerra. És cert que davant l’arrogància i estu­pi­desa del naci­o­na­lisme espa­nyol de dre­tes, l’esquerra es per­me­tia el luxe de ser crítica. Fins que s’arriba a un punt de perill. Lla­vors, aquesta divisió des­a­pa­reix.

Quant al govern de Rajoy, en res, perquè són tan cor­rup­tes que ni en són cons­ci­ents. I cre­uen que estan en el seu per­fecte dret de robar, perquè per això estan en política.

Sí. La cor­rupció és inhe­rent a la idea que de l’Estat té la dreta. Cre­uen que l’Estat és seu com si fos una pro­pi­e­tat pri­vada. Per a ells, els sobre­sous al PP eren el més nor­mal. Un plus de pro­duc­ti­vi­tat. I això era la punta de l’ice­berg de la cor­rupció. Han estruc­tu­rat un par­tit que és una asso­ci­ació de mal­fac­tors. I això ho diuen els jut­ges, que fa impos­si­ble la rege­ne­ració de l’Estat. Només seria pos­si­ble amb un sotrac revo­lu­ci­o­nari.

L’intent del naci­o­na­lisme espa­nyol de des­le­gi­ti­mar el procés català ata­cant la cor­rupció és pen­sar que tot­hom és com ell. I és clar que a Cata­lu­nya hi ha hagut cor­rupció i que el cas Pujol és catastròfic. Però està loca­lit­zada. No es pot par­lar d’una cor­rupció de les ins­ti­tu­ci­ons i encara menys de la major part dels par­tits i en abso­lut de la soci­e­tat cata­lana. La situ­ació és molt dife­rent. Bus­quen l’equi­pa­ració per embru­tar, però no és així. La prova és que aquí hi ha una revo­lució i a Espa­nya no.

És d’Estat. Tot el que inclou l’Estat. I no podem obli­dar que par­lem d’un estat fran­quista. El con­tro­len els hereus ideològics del fran­quisme. No han mar­xat mai. L’única posició que queda per saber fins ara és la de l’Església, que està molt callada. I això vol dir que algú està fre­nant les jerar­quies més ultres. Tota la resta d’esta­ments tenen una reacció hos­til i alguns pen­sant amb nostàlgia sobre la inter­venció mili­tar. Però això no es donarà.

La des­carto perquè els mili­tars no actuen mai pel seu compte. Sem­pre actuen finançats i empe­sos pel capi­tal. I el capi­tal està sent molt cau­telós perquè encara que la seva reacció és de rebuig abso­lut sap que la reper­cussió a Europa seria catastròfica, i per tant no hi haurà un finançament per aquest tema. Cal recor­dar que no és Franco qui es va revol­tar. Qui es va revol­tar con­tra la República va ser l’oli­gar­quia. Franco va ser el mili­tar que van bus­car i com­prar les oli­gar­quies espa­nyola, cata­lana i basca.

Cap de les dues coses. El PSOE a l’única cosa a què aspira és a sobre­viure trac­tant de res­sus­ci­tar un mort, que és el bipar­ti­disme de l’alter­nança, fent creure a la gent, i ho defensa fins i tot Pablo Igle­sias, que el pro­blema de Cata­lu­nya s’arre­gla fent fora del govern el PP. Aquest és un món il·lusori. El que els pre­o­cupa en rea­li­tat és una guerra interna sobre l’hege­mo­nia de l’esquerra. Però tot això no té res a veure amb Cata­lu­nya.

Natu­ral­ment que no. La idea d’Espa­nya que té la dreta és la que l’esquerra ha com­prat. Com­par­tei­xen la mateixa idea d’Espa­nya.

Mareja la per­diu. Té un dis­curs mun­tat sobre la hipo­cre­sia i la fal·làcia. Diuen que estan a favor de la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya però no de la inde­pendència. Aquesta és una dis­tinció aris­totèlica: a favor de la potència però no de l’acte, quan l’única forma mate­rial de la sobi­ra­nia és la inde­pendència.

Con­ti­nuar com està o emer­gir com un estat nou.

Haurà d’afron­tar, en una situ­ació molt difícil, una qüestió que ha anat poster­gant els dar­rers tres-cents anys, que és legi­ti­mar la seva existència com a estat nació, que ara no és. O arre­gla això o finirà.