Si agafem una visió àmplia, veurem que Alemanya s’ha convertit en la potència regional inqüestionable a Europa, però que és una potència que no vol exercir com a tal. Crisis com la de l’euro o la dels refugiats li han demanat un lideratge en solitari amb el qual no se sent massa còmoda.

En la crisi de l’euro, ha imposat clarament la seva visió de reformes en la línia de promoure polítiques d’austeritat. A països amb desequilibris interns importants i amb elements estructurals de l’economia que no funcionaven, els ha dit: “Primer heu de fer les reformes necessàries per, després, parlar de les ajudes europees.” Aquest va ser el cas de Grècia, però també ara, davant de qualsevol reforma de la zona euro, es vol passar primer per un compromís dels països de fer els canvis interns necessaris per a aquesta convergència. La filosofia de Schäuble, el ministre de Finances de Merkel, es resumeix en la frase: “Com podem parlar de reformar Europa i la zona euro, si abans els països no són capaços de reformar-se a ells mateixos?”

Merkel va entendre que estàvem davant d’una crisi humanitària i que Europa hi havia de donar resposta obrint les fronteres alemanyes als refugiats sirians. Però, a diferència de la crisi de l’euro, en què va tenir aliats, aquí es va trobar molt sola. Tant un cas com l’altre demostren que, tots sols, els països difícilment poden tractar aquestes crisis d’abast europeu, i en aquest sentit Merkel té molta feina per fer si vol una Europa més potent per fer-hi front.

Cal dir d’entrada que l’escenari és millor del que podíem preveure perquè no tenim Le Pen. Amb tot, un motor francoalemany revisat i reforçat és necessari però no suficient. Entre França i Alemanya hi ha força divergències i, per exemple, les propostes de reforma de la zona euro de Macron –un pressupost europeu amb beneficis socials, un fons d’atur d’àmbit europeu, grans inversions per ajudar a créixer les economies– són molt més ambicioses del que Merkel està disposada a fer.

Per Merkel, l’acord va ser una qüestió de pragmatisme: hi havia una crisi molt forta que fins i tot li estava minant les possibilitats de ser reelegida, i s’hi havia de trobar una solució. Aquest mateix pragmatisme el va fer servir en la crisi grega: s’havia d’evitar que l’euro caigués i que Grècia sortís de la moneda única. Erdogan està derivant cap a actituds més autoritàries i juga amb aquest pacte en benefici propi, però de moment Merkel el voldrà mantenir, encara que no compleixi els estàndards europeus, perquè no es repeteixi una crisi com aquella. És conscient que Erdogan no és un líder creïble, però el necessita encara.

Sí, i aquí hi vam veure una paradoxa: Schulz i l’SPD voldrien eventualment Turquia dintre de la Unió Europea, però ara han dit que s’han d’aturar les negociacions d’adhesió tenint en compte la deriva que està prenent el seu líder, Erdogan. En canvi, Merkel, que és més reticent a veure Turquia dins la Unió, no s’atreveix a dir clarament que s’han de suspendre les negociacions perquè sap que això podria tenir uns efectes negatius, no només en relació amb els refugiats, sinó pel que significa simbòlicament de cara a Turquia.