Quan va arribar a la presidència del Parlament Europeu el gener del 2012, va fer revifar l’esperança que, per fi, el català es podria fer servir als hemicicles de Brussel·les i Estrasburg, que els eurodiputats hi podrien intervenir en els plens encara que no tingués l’estatus de llengua oficial a la UE.

El perfil de Martin Schulz, un exllibreter de professió coneixedor de la realitat catalana des que va descobrir el país durant unes vacances a Cadaqués, el feia una persona especialment sensible a les demandes de reconeixement d’un idioma europeu que té més parlants que moltes de les 24 llengües oficials de la Unió.

Lector de Josep Pla, Màrius Torres i Jaume Cabré, en la seva estada oficial a Barcelona, el maig del 2012, Schulz es va prodigar en gestos de complicitat –des de la reunió amb el president Mas al Palau de la Generalitat a les piulades en català i l’entrevista amb l’autor del Jo confesso amb un exemplar en alemany de la novel·la a les mans– que reforçaven la confiança en les possibilitats d’èxit de la causa del català a Europa.

Però, un any després, qui va prometre ser un “aliat” en aquesta empresa va acabar fent marxa enrere pressionat pel PP i el PSOE, en un moment en què l’independentisme agafava embranzida a Catalunya i en què el mateix Schulz necessitava tots els suports possibles per satisfer les seves ambicions professionals dins de les institucions comunitàries. La realpolitik allunyava Schulz dels seus amics catalans.

Ara, ha tornat a Alemanya per disputar a Angela Merkel la cancelleria federal. Una missió impossible tenint en compte la distància insalvable que indiquen les enquestes, però el socialdemòcrata Schulz ha demostrat ser un supervivent. Quan en l’adolescència somiava dedicar-se al futbol professional, una greu lesió de menisc el va obligar a penjar les botes i els estudis i el va submergir en una depressió i en l’alcoholisme. Es va rehabilitar professionalment aprenent l’ofici de llibreter i el 1986 va encetar una discreta carrera política a Alemanya com a alcalde de Würselen, al seu land natal de Rin del Nord Westfàlia. Als anys noranta, va entrar a l’Eurocambra, on va guanyar una certa notorietat durant un xoc dialèctic amb Berlusconi en què l’aleshores primer ministre italià el va comparar amb un kapo nazi.

Als 61 anys, Schulz, un europeista que ja abans del Brexit alertava del perill de col·lapse de la UE, busca ara marcar perfil propi sobretot en el terreny social per, si més no, liderar una oposició forta al Bundestag.