Van començar a arribar a mitjan 2015. Angela Merkel els va obrir primer les fronteres per raons humanitàries i gairebé una tercera part estan pendents d’expulsió: són els 1,3 milions de refugiats acollits per Alemanya des d’aleshores, el futur dels quals és el tema de campanya dominant de cara a les generals del 24 de setembre.

No es tracta només de com s’integraran les 750.000 persones a qui s’ha acceptat com a asilades. Es tracta, sobretot, de com i quan seran expulsats els sol·licitants rebutjats, prop de mig milió.

La xifra d’expulsions és molt baixa –unes 16.000 l’any–. Cadascuna de les repatriacions en grup d’afganesos genera manifestacions solidàries a l’aeroport, on grups de suport als asilats recorden que l’Afganistan no és un país segur. Entre el mig milió de sol·licitants rebutjats i potencialment repatriables hi ha un nombre important de persones a qui no es pot retornar al país d’origen, sigui perquè les autoritats d’allà no hi col·laboren o perquè en cas de tornar-hi corren perill.

I, també, un còmput més gruixut de “perillosos”, sigui perquè han comès delictes greus o perquè són a les xarxes del terrorisme islàmic. Casos com el del tunisià Anis Amri –l’autor de l’atemptat amb un camió robat contra el mercat nadalenc de Berlín, amb dotze morts, que estava pendent d’expulsió– alimenten els arguments a favor d’accelerar els processos no només de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit que ha crescut entre els votants gràcies al vot xenòfob, sinó també dels partits establerts. Des del bloc conservador de Merkel fins als socialdemòcrates de Martin Schulz o les dues forces de l’oposició, Esquerra i Verds.

Les diferències comencen quan els ultres entren de ple en la islamofòbia amb xifres de criminalitat inventades, aplicades als sol·licitants d’asil, i converteixen en potencials violadors o gihadistes tots els joves d’arrels immigrants que circulen per Alemanya sense res a fer –entre altres coses, perquè no hi ha cursos d’integració ni de formació professional per a tots.

Matèria prioritària

Els 1,3 milions de sol·licitants d’asil rebuts per Alemanya des del 2015 són matèria prioritària, però “passiva”, de campanya. Són asilats o persones en trànsit, en espera que es resolgui el seu cas, sense veu ni vot en les eleccions. Als qui han vist aprovada la seva sol·licitud se’ls ha assignat un lloc de residència, d’acord amb un sistema de repartiment entre els setze länder del país, que té en compte tant el pes demogràfic com l’econòmic de cada estat federat. Cadascun dels trasllats des del centre provisional fins al definitiu pot generar un conflicte, perquè no sempre es tenen en compte raons familiars o altres interessos dels refugiats. Als contenidors o habitacles instal·lats a l’antic aeroport berlinès de Tempelhof, al centre urbà de la capital alemanya i amb capacitat per a 1.120 residents, són freqüents les intervencions policials per obligar un grup de persones a pujar a l’autobús que les traslladarà a una altra residència predeterminada.

Un nombre important han començat a bellugar-se entre l’entramat burocràtic i judicial alemany, gràcies a les moltes organitzacions d’ajut als refugiats. Han presentat un recurs per reclamar el dret al reagrupament familiar o contra qualsevol altra decisió administrativa. En els cinc primers mesos d’aquest any, el nombre de noves demandes presentades era ja de 146.000, gairebé la mateixa xifra que durant tot l’any 2016, segons informava aquesta setmana el diari Süddeutsche Zeitung. La meitat es resoldran positivament per al querellant, segons l’estadística dels casos precedents.

L’administració alemanya continua desbordada, dos anys i mig després d’aquell any rècord en què van arribar 890.000 peticionaris d’asil. Són moltes les peces que han d’encaixar en cadascuna d’aquestes circumstàncies, incloent-hi els casos dels que no contribueixen a aclarir la seva procedència, ja que això significaria ser rebutjats immediatament. Un munt de situacions que faciliten la manipulació per part de la ultradreta de les xifres de delinqüència o terrorisme.