Sota l’espectre de la ultradreta
L’anunciada irrupció del partit de ressonàncies neonazis AfD al Parlament alemany marcarà un gir inèdit al país
Merkel, la gran favorita, s’encamina cap a un quart mandat que es preveu complex
Si cap fenomen estrany ho impedeix, Angela Merkel, cancellera d’Alemanya durant els últims dotze anys, obtindrà el seu quart mandat consecutiu en les eleccions generals que se celebraran avui, amb la triple promesa de benestar, seguretat i estabilitat enmig de les turbulències globals.
Hereva de Helmut Kohl, el líder que va reunificar Alemanya i Europa després de la caiguda del Mur, Merkel, la noia que va venir de l’Est, enceta el tram final de la seva carrera governamental enmig d’un context mundial ple d’incerteses i d’una Europa feble que tot just comença veure la llum al final del túnel de la gran recessió econòmica.
Donant per descomptat que Merkel guanyarà amb comoditat però sense la majoria suficient per governar en solitari –les últimes enquestes li atorguen entre el 34% i el 36% de vots, fins a 15 punts d’avantatge sobre el seu principal rival, el socialdemòcrata Martin Schulz–, les eleccions d’avui aportaran altres dades d’interès que caldrà llegir amb atenció.
Per exemple, l’amplitud de la pròpia victòria de la cancellera, que se sotmet a les urnes per primer cop després de la crisi de refugiats del 2015. El setembre d’aquell any, Merkel va fer l’aposta més arriscada de la seva vida política a l’obrir les fronteres a desenes de milers de refugiats bloquejats a Hongria, una decisió que va fer disparar el nombre de sol·licituds d’asil i que va fer trontollar el seu mandat. Dos anys després d’aquells dies crítics, Alemanya ha acceptat un 60% de les demandes d’asil –més d’un milió des del 2015– i n’ha rebutjat mig milió, persones teòricament pendents d’expulsió.
Però, sens dubte, el sisme més fort que produiran aquestes eleccions serà l’entrada al Bundestag (cambra baixa) de l’extrema dreta –els hereus del nazisme– per primer cop des del final de la Segona Guerra Mundial.
Crisi d’identitat de l’SPD
La irrupció d’Alternativa per Alemanya (AfD) al Parlament suposarà un fet dramàtic per a un país que ha fet públic el seu penediment i que lluita des del 1945 per netejar el seu passat totalitari. Les polèmiques generades per la mateixa AfD –un dels seus líders, Alexander Gauland, va lloar públicament els exèrcits de Hitler– no han aconseguit frenar l’ascens ultra, basat en el rebuig a l’acollida d’immigrants i refugiats i en una reivindicació de la identitat alemanya oposada particularment a l’islam.
En el tram final de la campanya, AfD ha aconseguit sumar encara més suports i les darreres enquestes li atorguen ja un 13% d’intenció de vot. Els ultres han sabut capitalitzar també el rebuig cap els partits tradicionals i l’elit governant després de la pitjor crisi econòmica i financera que ha viscut Alemanya i de la qual n’ha sortit airosa. La bona salut de l’economia, i en especial la baixada de l’atur al 5,5% –el nivell més baix des de la reunificació del país– és el que, precisament, ha exhibit Merkel per renovar el mandat. El seu rival socialdemòcrata, l’expresident del Parlament Europeu Martin Schulz, ha intentat atacar-la pel flanc de la desigualtat social posant de relleu que la bonança no ha arribat a tothom.
El problema dels socialdemòcrates, però, és que, durant tota la legislatura han compartit el poder amb la CDU com a soci petit en el govern de Grosse Koalition, fet que els impedeix rendibilitzar els èxits que s’anota Merkel.
Tot i que Schulz confia a captar la confiança del terç llarg d’indecisos, l’SPD, amb una intenció de vot just per sota del 23%, amenaça d’encaixar avui una altra desfeta històrica. En teoria, repetir la gran coalició amb Merkel seria l’opció més fàcil per assegurar l’estabilitat, però els socialdemòcrates, anul·lats per la cancellera i immersos en una crisi existencial, podrien passar a l’oposició per retrobar un projecte propi i afirmar la seva identitat.
Si això passés, totes les mirades es concentraran en els partits petits que tindran escons i que es perfilen com a potencials socis de govern (tres, descartant AfD, amb qui tothom es nega a pactar). Si, per contra, l’SPD es tornés a llançar als braços de Merkel, el cap de files de l’extrema dreta seria el nou cap de l’oposició.
LES XIFRES
dddd
dddd