Fa ja molts anys, set, que col·laboro amb L’Econòmic. Han estat molts arti­cles sobre cre­a­ti­vi­tat, empre­ne­do­ria i inno­vació. He par­lat de mol­tes empre­ses, pro­duc­tes, ser­veis i pro­ces­sos que, d’una manera o altra, han demos­trat qua­li­tats inno­va­do­res. He fet també mol­tes referències a per­so­nes i col·lec­tius amb fama cre­a­tiva i empre­ne­dora. He comen­tat mol­tes vega­des que una de les claus de la inno­vació és escol­tar-se, empa­tit­zar i inte­grar idees dife­rents.

He esco­llit dedi­car-me a l’estudi de la cre­a­ti­vi­tat perquè con­si­dero que és una de les carac­terísti­ques més fas­ci­nants de l’espècie humana. Intento, cada dia, des­co­brir els secrets que hi ha al dar­rere de les obres més nobles de l’enginy humà: músiques celes­ti­als, poe­mes emo­ci­o­nants, pin­tu­res magis­trals o invents geni­als que ens fan més feliços.

He desen­vo­lu­pat, paral·lela­ment, el meu interès per la nego­ci­ació i la reso­lució de con­flic­tes. Crec que els humans tenim encara un gran camí a recórrer en aques­tes dis­ci­pli­nes. Els nos­tres impul­sos agres­sius ens difi­cul­ten, sovint, arri­bar a acords i pac­tes. Només cal donar un cop d’ull al que ens envolta per ado­nar-nos que hi ha molta feina a fer en aquest sen­tit.

Hi ha coses, però, que no can­vi­a­ran mai, pel que sem­bla. El con­flicte polític que viu Cata­lu­nya amb l’Estat espa­nyol havia trans­cor­re­gut, fins ara, per vies pacífiques. Des de fa dos dies, l’Estat espa­nyol ha deci­dit uni­la­te­ral­ment tallar qual­se­vol pos­si­bi­li­tat d’entesa agre­dint bru­tal­ment milers de ciu­ta­dans pacífics que, amb la llei de la seva part o no, tan sols pre­te­nien intro­duir una pape­reta a una urna. L’actu­ació de la poli­cia i dels seus res­pon­sa­bles s’ha con­ver­tit ja en un dels epi­so­dis més sinis­tres de la història con­tem­porània del nos­tre país.

Aquesta és la seva inno­vació. Fun­ci­ona a gar­ro­ta­des. A cops de peu i esti­ra­des de cabells de dones grans i joves, amb vexa­ci­ons sexu­als inclo­ses. Aquesta és la seva manera de ser cre­a­tius, amb tècni­ques per fer mal a les per­so­nes i per crear un ambi­ent de ter­ror. La seva empre­ne­do­ria con­sis­teix a fer por, a afe­blir la moral cons­truc­tiva i il·lusi­o­nada de ciu­ta­dans de tot tipus: de dre­tes o d’esquer­res, rics o pobres, que se sen­ten cata­lans o espa­nyols, que volen votar sí o que volen votar no. La llei del ter­ror és l’únic que val. Aquesta és la seva sag­nant manera d’inno­var. Ver­go­nya.

Però aques­tes gar­ro­ta­des con­tra la inno­vació no ens dei­xa­ran indi­fe­rents. Les por­ta­rem a dins per sem­pre, no només les per­so­nes que les van patir física­ment sinó qual­se­vol per­sona sen­si­ble i de bona fe que cre­gui que les coses es poden fer d’una altra manera. Par­lant, dia­lo­gant, escol­tant, cedint, adap­tant-se, admi­rant l’adver­sari, donant-se la mà, som­ri­ent, abraçant-se, com­par­tint.

No he cre­gut mai que la soci­e­tat cata­lana esti­gui divi­dida. Som un país madur que sap que les diferències ens han de fer més grans en comp­tes d’empe­ti­tir-nos. A casa hem pro­cu­rat por­tar-nos bé i poder par­lar amb per­so­nes que no pen­sen com nosal­tres i ho hem acon­se­guit. No tinc ni un cone­gut que s’hagi bara­llat de males mane­res amb ningú per temes polítics. Cata­lu­nya ha estat sem­pre terra d’inte­gració i de lli­ber­tat.

Ara, més que mai, cal que roman­guem units con­tra la barbàrie.