Diversos dies després dels successos de l’1-O, penso que val la pena valorar què va succeir, per què va succeir i on porta l’evolució del que va succeir.

No sé si van veure el text que vaig publicar a El Punt Avui el 27 de setembre passat amb el títol Catalunya: la meva posició personal . Si no el van llegir i si disposen d’una estona, els suggereixo que el llegeixin. Resumint molt el que vinc a dir és que, segons la meva manera de veure, la causa, l’origen de l’evolució, de la deriva que està adoptant a Catalunya el sentiment nacionalista en aquests últims deu anys és supermajoritàriament econòmica. Però l’1 d’octubre la situació va donar un salt qualitatiu que suposa el pas a un altre nivell.

L’economia. A pesar que el govern utilitzi un mètode de càlcul de la despesa regional il·lògica: la millora de la il·luminació de la façana de l’edifici que alberga el destacament de la Guàrdia Civil assentat a Cartagena beneficia un veí del municipi de Betanzos, Catalunya té un dèficit fiscal interregional amb les regions d’Espanya que reben més o molt més que el que aporten, xifra que es mou entre els 14.000 i els 16.000 milions d’euros en el cas que els comptes es facin com han de fer-se: la millora de la il·luminació de la façana referida beneficia la Regió de Múrcia perquè la despesa és feta a Múrcia.

Des que la Lofca va entrar en funcionament, el 1980, es va denunciar que existia un desequilibri negatiu entre quatre regions del règim comú i les altres catorze d’aquest règim. Catalunya era i és una d’aquestes quatre. En essència la font del desequilibri radicava en dos aspectes. D’una banda, i malgrat aportar el 21% dels ingressos fiscals que es recapten a Espanya, el 80% dels fons rebuts per Catalunya per part del govern central es realitzaven a través d’un sistema de càlcul negociat per totes les regions en el qual la veu de les que reben pesa més que la de les que aporten pel sol fet de ser el seu nombre major. Per un altre, Catalunya, en recursos per habitant, després de rebre el que li arribava des del govern de l’Estat, quedava en una posició molt pitjor que les regions que rebien després de aportar.

Insisteixo: aquests desequilibris van ser denunciats des del principi, però en un to més elevat a partir de meitat dels noranta. Les següents versions i revisions de la Lofca van corregir en alguna cosa aquest desequilibri en contra de Catalunya, però mai no van abordar el rerefons de l’assumpte: la insostenibilitat econòmica de regions artificialment creades en el sistema d’administració regional existent i l’impossible finançament d’una sèrie de competències transferides a diferents regions.

Es diu que en tota situació hi ha una gota que omple el got, en el cas del sentiment independentista de Catalunya penso que aquesta gota va ser la crisi manifestada a partir del 2007 i que amb tota la seva virulència va esclatar el 2010. Perquè aquí va ser quan la població resident a Catalunya va ser veritablement conscient que les manques que la crisi l’obligava a patir venien acrescudes per la falta de recursos provocada pel sistema de finançament regional vigent a Espanya, alguna cosa que havia estat reafirmada després de passar el ribot al fet que l’Estatut de Catalunya havia estat sotmès el 2006 .

Per què el govern de l’Estat no va realitzar una oferta econòmica potent per desactivar la situació que va derivar en l’1 d’octubre? Va ser perquè hauria perdut vots en aquestes regions que són receptores netes? Perquè li era igual, ja que creia que tenia la partida guanyada? Perquè era conscient que els canvis que ja s’estan intuint a Europa desembocaran en el trencament dels sistemes regionals actualment vigents als països europeus? Penso que mai no se sabrà, però en el fons importa relativament poc.