Sovint ens preguntem quins canvis es produiran a la nostra economia amb la independència. Segurament, el més important d’aquests canvis, i alhora el més global i el més transversal, serà la transformació de les prioritats que orienten la nostra política econòmica en relació amb la practicada pels governs espanyols des de fa dècades.

Potser la diferència més significativa entre l’economia espanyola i l’alemanya, per exemple, és que a Espanya l’empresa més important pertany al sector financer i a Alemanya és una empresa industrial exportadora, Volkswagen. I això, que és causa i efecte alhora, ho explica i ho condiciona tot.

L’alemanya, una economia de forta base industrial i altament exportadora, amb sòlides apostes en l’àmbit de la formació i la recerca, amb taxes d’atur moderades i que assumeix forts compromisos ambientals, especialment en l’àmbit energètic, per només descriure-la amb quatre paraules. L’espanyola tots sabem que és una economia fonamentada en els sectors regulats -finances- o antigament regulats i amb monopolis públics convertits en oligopolis privats -energia, telecomunicacions- o que depenen de l’obra pública – grans constructores. Sectors que van créixer a l’empara del protegit mercat espanyol i que ara han mirat d’internacionalitzar-se, primer als països de l’antic imperi colonial i sempre a l’empara dels bons oficis de la diplomàcia, també la reial, espanyola. La intensa imbricació des de fa almenys un segle entre el poder polític i el poder econòmic a Espanya no es limita només a les conegudes portes giratòries, sinó que -i és el més important- condiciona totes les regulacions i totes les polítiques econòmiques dels governs espanyols. Com la major part de les grans empreses espanyoles tenen l’origen en l’explotació del mercat interior i presten serveis i subministraments a la resta del teixit empresarial, als emprenedors i als ciutadans, paguem l’energia i les telecomunicacions de les més cares d’Europa, se’ns penalitza l’autoproducció i l’autoconsum d’electricitat, patim les restriccions creditícies més intenses, a Catalunya tenim infraestructures insuficients o de peatge i paguem infraestructures sobreres i mal dissenyades de la resta de l’Estat -línies d’AVE, autopistes radials. I encara tenim un sistema fiscal que penalitza les empreses petites i mitjanes -que paguen tipus efectius d’impost sobre beneficis molt superiors als de les grans empreses-, hem de patir l’abandonament de la recerca -excepte la que se suposa que fan les grans empreses, perquè els serveix per rebaixar la quota fiscal-, tenim una formació professional desprestigiada -per l’escassetat de llocs de treball industrial i la baixa remuneració de tothom- i, en definitiva, patim una taxa d’atur estructural que sembla una plaga divina que després de 40 anys de democràcia ens hem de resignar a no treure’ns-la de sobre.

El gran canvi econòmic i social que ens portarà la independència serà aquest: passar del model econòmic espanyol a un de molt més semblant a l’alemany i al d’altres països del centre i el nord d’Europa.