Els humans som una economia d’esforços. Des que naixem construïm, de forma gairebé automàtica, un repertori de conductes que funcionen soles i així no hem de prendre decisions per a qualsevol cosa: travessem el carrer pel mateix pas zebra, mantenim el ritual de l’esmorzar matinal, tornem a casa per la ruta habitual. És una forma de conservar l’energia.

Però quan traslladem aquest mecanisme al camp de les idees, acabem proveint-nos d’un conjunt d’estereotips sobre qualsevol fenomen. I en aquest cas l’economia d’esforços resulta nociva i acaba limitant la nostra visió global.

En el món de l’economia i de l’empresa hi ha molts estereotips. Un és el que declara que els empresaris són reaccionaris i els empleats, progressistes. Un altre és el que afirma que la mida d’una empresa (com més gran, millor) té a veure amb l’èxit. Un tercer, sobre el qual tractarem ara, és el que diu que les empreses volen estabilitat i que, per tant, la ruptura política entre Catalunya i Espanya és perjudicial per a elles.

A mi em resulta molt curiosa aquesta pobra interpretació del concepte empresa. Per a mi una empresa és “un procés d’ajust a un entorn canviant que tracta de maximitzar l’interès de les parts implicades, que són, per aquest ordre, clients, accionistes, empleats, proveïdors i la societat en el seu conjunt”. La variable independent és l’entorn (polític, econòmic, social) i, si aquest canvia, nosaltres hem d’ajustar-nos a aquest canvi si volem sobreviure.

I em refereixo a les empreses que operen en règim de lliure competència, en mercats oberts, en condicions homogènies. No incloc aquells ens (no m’agrada considerar-los empreses) que gaudeixen d’una posició de privilegi pels seus vincles amb el poder, que podem qualificar de monopolis o oligopolis privats, i que alguns descriuen com “extractors de rendes”.

Cal reconèixer, i s’agraeix, que l’empresa catalana, en termes generals, ha fet els deures. La millor prova empírica d’això és que ha reduït la seva dependència del mercat espanyol. El 2001 aquest representava el 39% de les nostres vendes i ara (2016) només representa el 28%; paral·lelament les vendes a l’exterior han suposat el 48% del total i les del mercat domèstic (Catalunya), el 24%. Hauríem d’afegir que el mercat català continua sent un mercat molt important per a les empreses de l’estat. Ens referim a aquelles empreses obertes, no subvencionades, que produeixen béns tangibles i que poden aprofitar la independència de Catalunya per sotmetre’s a un test real de competitivitat. I Catalunya és un mercat solvent: paga els seus deutes.

És clar que els “extractors de rendes”, l’aparell de l’Estat i els seus representants a Catalunya estan en contra de la independència. Es comprèn si tenim en compte que perden el 20% del PIB, el 26% de les exportacions, el 21% dels impostos i el 22,5% del turisme, entre altres indicadors macro.

Al llarg d’aquests últims mesos han aparegut enquestes i baròmetres que pretenien mesurar l’opinió de les empreses sobre la secessió catalana. Em sembla poc seriós publicar els seus resultats, ja que les empreses, com a ens abstractes, no tenen opinió, i els empresaris i / o executius de veritat són més executors que opinadors. Que Catalunya sigui o no un estat independent, només depèn de la voluntat dels catalans. Serà una decisió política, no econòmica.

Les empreses flexibles i dinàmiques ja s’han anticipat a un possible canvi, prenent les decisions estratègiques que els convenien, amb el resultat abans esmentat. Podríem aventurar, a manera d’hipòtesi fàcil de contrastar, que moltes d’elles s’han sentit sempre a més a més desprotegides per un estat (l’Espanyol) que es declara business friendly, però que en la pràctica destina la seva friendship a amics i coneguts i als territoris que li són afins políticament. D’aquí els grans dèficits d’infraestructures viàries, subministraments elèctrics, línies fèrries, ports, aeroports, etcètera, que pateix Catalunya i que afecten directament l’activitat econòmica de les empreses. És raonable pensar que la independència de Catalunya és un escenari atractiu econòmicament. Possiblement no ho és per a les que han apostat per la immobilitat. El mercat sanciona els perdedors.

Ha arribat el final d’un cicle. La independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat.