És ben conegut que els mercats financers es mouen molt abans que les decisions econòmiques i polítiques es prenguin i ho fan amb la voluntat d’avançar-se a fets que consideren que probablement acabaran esdevenint. Cal no oblidar que en aquests mercats el negoci es fa amb els diners, però que la moneda més valuosa és la confiança. Aquesta setmana, la sacsejada als mercats i el sector financer ens han posat de manifest diferents fets. Primer, la percepció d’un risc real que el procés d’independència acabi arribant a bon port. Hi ha contribuït la fermesa d’una mobilització social infatigable però també l’evidència de la incapacitat de l’Estat per oferir cap solució política. L’opció per una intervenció repressora, tant administrativa i jurídica com també econòmica i policial només evidencia les limitacions d’una estratègia monocromàtica. El recurs a la violència policial no fa més que depreciar la credibilitat de l’executiu als mercats. Pocs hi confien com a garant d’estabilitat econòmica. Sense el bàlsam reparador del BCE, el terrabastall hauria estat considerable.Dos, els episodis de vot amb els peus exercits per algunes entitats financeres. Individus i organitzacions sovint es desplacen cap a jurisdiccions on creuen que l’entorn, les polítiques o el marc institucional els són més favorables. Obviant les connotacions polítiques, la deslocalització de la seu social d’algunes entitats catalanes és una estratègia protectora dels interessos corporatius. Mantenir l’aixopluc del recurs a les línies d’emergència i liquiditat del BCE i el paraigua del Fons de Garantia de Dipòsits transmet tranquil·litat a la cartera de clients. No es desplacen actius ni tampoc es perden llocs de treball però certament les hisendes catalanes patiran l’estomacada. Un efecte contagi cap a altres entitats i sectors productius revelaria, però, la principal fragilitat del procés: la incertesa jurídica derivada de dues legislacions contraposades. Confiança i ambigüitat són matèries que es detesten i repel·leixen mútuament perquè els riscos assumits en entorns molt incerts exigeixen unes audàcies que són poc freqüents. Cap procés de transició cap al que és nou reïx sense un marc jurídic ben definit, transparent i àmpliament compartit.