Fa pocs dies vaig impartir una formació en Design Thinking convidat per una reconeguda universitat. Mentre els participants preparaven les seves entrevistes d’empatia, vaig passejar una mica per les instal·lacions. Sempre m’agrada veure com estan organitzades les institucions educatives amb les quals col·laboro.

Va cridar-me l’atenció veure que, en una de les aules, tant les taules com les cadires estaven collades al terra. Era una aula dissenyada, per tant, per prestar atenció i poca cosa més. Se suposa que el professor arriba, imparteix la seva classe i els alumnes prenen nota, escolten i, com a molt, fan alguna pregunta. Va venir-me al cap la famosa imatge d’una conferència impartida en una presó on els assistents estan tancats en una mena de caixes gegants amb un forat per veure i escoltar. Comparació exagerada? Potser sí, però no tant com pot semblar.

Moltes institucions educatives no s’adonen que segueixen mantenint vius esquemes de fa segles: cadires i taules arrenglerades com si fossin un esquadró militar, espais jerarquitzats professor-alumne, transmissió unidireccional de coneixement, etcètera.

Com serà la formació del futur? El meu col·lega Xavier Aragay hi ha reflexionat molt en el llibre que trobareu aquí referenciat. Contestar aquesta pregunta és complicat. Però hi ha unes quantes coses que segur que han de canviar.

La relació professor-participant, per exemple. No pot ser que l’esquema segueixi essent el mateix de sempre. Cal canviar la dinàmica unidireccional per la circular: tothom aprèn compartint, experimentant, fent-se preguntes i equivocant-se. No hi ha aprenentatge sense curiositat. Les futures aules de les escoles de negoci i les universitats hauran de tenir aquesta filosofia.

L’espai de formació haurà d’experimentar també canvis radicals. Menys seure i més activitat. Més treball en equip i menys individualitats. Més diversió útil i enriquidora i menys discursos omniscients i avorrits. Més sortir fora de les aules a veure com és el món realment i interactuar-hi. Més projectes que plantin cara a la complexitat de la vida.

I sobretot, més emocionalitat. L’aprenentatge que no inclogui emocions i habilitats per anar per la vida no servirà de quasi res. Com aprendre a dir que no? Com afrontar les pors? Com liderar equips? Com fer augmentar la nostra creativitat? Com aprendre a equivocar-nos i a celebrar-ho? Com construir a partir de les idees dels altres i deixar de cantó els egos, sovint improductius?

No tan sols les escoles o les universitats han de començar a assumir aquests nous codis. També la formació empresarial. En aquest cas, més que aprendre es tracta de desaprendre. Us imagineu una escola de negocis que tingués un programa de desaprenentatge? S’hi apuntaria molta gent? La formació del futur haurà de servir per tenir menys por de la llibertat.