Fa deu anys de l’inici de la crisi financera i econòmica mundial que va tenir greus conseqüències a Catalunya i tornem a mirar amb preocupació l’economia. L’escalada en el conflicte polític pel procés sobiranista està afectant alguns sectors d’activitat sobretot des de l’1 d’octubre, quan la repressió policial del referèndum va internacionalitzar el problema, i especialment amb la declaració unilateral d’independència, que ha fet que moltes empreses prenguin la decisió de traslladar la seva seu social fora de Catalunya.

El fet que aquests fets desmentissin el missatge de confiança del govern català que “no hi hauria fuga d’empreses” ha donat arguments als contraris a l’independentisme, que han alimentat la idea de l’apocalipsi econòmica. I aquest serà un dels principals terrenys de joc on es jugarà la campanya per a les eleccions del pròxim 21 de desembre.

Utilitzar l’economia per acovardir la població i obtenir rendiments electorals no és nou. En el marc d’anteriors comicis s’ha utilitzat amb profusió tant a casa nostra com a fora. Carregar les tintes sobre els efectes negatius de la separació territorial va ser el principal cavall de batalla de processos com els del Quebec o Escòcia. En el referèndum del Brexit, la dura campanya dels contraris a la marxa del Regne Unit de la Unió Europea, amb missatges sobre el desastre econòmic que representaria, va ser batejada com a Project Fear, el ‘Projecte Por’. Veus del Banc d’Anglaterra van advertir de la desaparició de 10.000 llocs de treball el primer dia del Brexit i de molts més, fins a 75.000, els dies posteriors.

La por de perdre la feina és una de les més “rendibles”, per això és de les més usades en els missatges -“Si hi hagués independència, molts de vostès aniríeu a l’atur”, va dir Josep Borrell davant els manifestants del 29 d’octubre passat a Barcelona-. Bàsicament perquè toca un dels punts febles de tot ésser humà, la seva seguretat i la seva tranquil·litat i les de la seva família. El pensador José Antonio Marina diu en el seu llibre Anatomía del miedo: “La por impulsa a obrar d’una determinada manera per lliurar-se de l’amenaça i de l’ansietat que produeix. Per tant, qui pot suscitar por s’apropia fins a un cert punt de la voluntat de la víctima.” Marina hi afegeix que una de les conductes més habituals per fugir de la por és “la submissió”. Es tracta d’un recurs que observem amb més claredat en els animals, per la qual cosa segurament entronca amb el nostre passat més ancestral. Santiago Sánchez-Pagés, professor d’economia de la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca BEAT, pensa que les raons són clarament evolutives: “El risc pot dur-nos a situacions excel·lents, però en el nostre passat evolutiu ens podia portar també a la mort, i això ha fet que preferim la seguretat a la incertesa; els canvis en l’economia ens poden donar o treure aquesta seguretat que tant anhelem.”

Per totes aquestes raons, el recurs de la por ha estat àmpliament utilitzat per la política, sent un dels trets definitoris dels règims totalitaris, tot i que, com s’ha vist, la democràcia tampoc no n’està al marge. No cal dir que utilitzar arguments econòmics per defensar una idea política és perfectament lícit. No ho hauria de ser tant exagerar-los o directament mentir. L’anomenat “discurs de la por” es basa en això: en l’engany, si bé és cert que l’ús de l’expressió ha acabat designant totes les idees que simplement no agraden als afectats amb independència de la seva consistència intel·lectual.

Estar ben informats és la millor defensa contra els enganys malintencionats que pretenen acovardir-nos. Marina diu que “la ignorància és font de temors”. En aquest sentit, una societat ben informada hauria de ser una societat menys manipulable. Però, per ser honestos, l’economia és una matèria complexa i no és fàcil tenir tots els coneixements que caldria per interpretar bé el que està passant; necessitem que ens ho tradueixin, i això ens fa més vulnerables. La complexitat creixent del nostre món tampoc no hi ajuda. Sánchez-Pagés diu: “El ciutadà d’una societat complexa té més difícil discernir si allò que diu un polític o un expert o un periodista és cert o si segueixen les seves pròpies motivacions.” De fet, el fenomen de la postveritat neix quan els ciutadans comencen a sospitar de manera sistemàtica de les opinions dels polítics, experts i mitjans de comunicació tradicionals, opinions que veuen com declaracions que no responen a l’interès comú sinó només al particular de qui les emet.

Marc Argemí, soci director de la consultora de comunicació i dades massives Sibilare, denuncia en el seu llibre El sentido del rumor que “ens enfrontem al problema de la ignorància i l’accés al coneixement”, i apunta que “als mitjans de comunicació, l’eina comunament acceptada per ajudar-nos en aquesta tasca, la situació els ha descol·locat i han perdut part de la legitimitat social de què gaudien”.

Per si tot això no fos suficient, internet i les xarxes socials, que havien de ser aliats per democratitzar el coneixement, estan actuant més aviat com a vectors de la confusió. Argemí utilitza la metàfora del restaurant per explicar què està passant en relació amb la situació prèvia en què la generació i difusió del coneixement estava en mans d’uns pocs: “És com si, després de segles de restaurants amb carta tancada, ens haguessin obert el rebost i poguéssim fer-nos un menú al nostre gust. Allò que anomenen desinformació o postveritat és un empatx tremend o un cas d’obesitat mòrbida.”

A més, a les xarxes funcionen molt bé les bombolles: els grups d’usuaris d’una mateixa ideologia que es retroalimenten i comparteixen continguts que reforcen la seva particular visió del món. En aquests entorns, els rumors es mouen com peix en l’aigua. En temes com la retirada de dipòsits per un hipotètic corralito o les campanyes de boicots de productes catalans es pot produir el fenomen de la profecia autocomplerta, “quan el rumor és donat per bo per molta gent de tal manera que allò que es temia sense motiu acaba succeint realment”, explica Argemí a L’Econòmic.

Però és eficaç infondre temor per moure el vot en un determinat sentit? L’economista Santiago Sánchez-Pagés pensa que no sempre i posa l’exemple de la victòria del sí al Brexit o l’elecció de Donald Trump als EUA. En tots dos casos, els discursos de la por van ser derrotats.

El professor de màrqueting d’Eada Antony Lewis Poole dubta de la rendibilitat d’usar determinats arguments macroeconòmics: “Intentar fer por amb la desacceleració del PIB o la caiguda de la inversió estrangera té efectes molt limitats”, diu. Ara bé, quan el tema implica directament el ciutadà i comença a haver-hi indicis de certesa, la cosa canvia. En aquest cas es trobaria ara Catalunya, on la fuga de seus socials d’empreses estaria reforçant el discurs dels defensors dels riscos econòmics.

Per a Sánchez-Pagés, els favorables al Brexit o els partidaris de Donald Trump van guanyar la por perquè la van contraposar a la il·lusió: “La il·lusió està guanyant la batalla a la por perquè mobilitza més les persones en oferir-los un propòsit, un sentit a la seva vida; els partidaris de la il·lusió menyspreen la por perquè la veuen com un obstacle que els impedeix assolir un destí comú i superior.” El paral·lelisme amb el que està passant a Catalunya és evident: el sobiranisme promet una societat més justa i també més pròspera. Però l’economista adverteix: “Tot això podria semblar fantàstic perquè associem il·lusió amb una cosa positiva, però no ho és necessàriament quan pot portar-nos a no veure la realitat i a menystenir l’evidència sòlida en contra de la nostra il·lusió; el «Make America great again» de Trump o el «Take back control» dels partidaris del Brexit, per molt il·lusionants que puguin ser, són emmirallaments que no suporten el test de l’evidència tal com estan formulats, però han tingut èxit perquè ofereixen a les persones la il·lusió que poden prendre el control de la seva pròpia vida, quelcom que les societats complexes ens neguen cada dia.”

La por paralitza, la il·lusió mobilitza. En el cas de Catalunya el projecte d’il·lusió que per a molts és la fundació d’una República catalana té el seu origen en un altre sentiment, potser no tan positiu però amb similar capacitat de moure la gent: el sentiment de greuge. El popular “Espanya ens roba”, que també parteix de l’ús de l’economia que en fa la política, va sembrar el sentiment d’enuig entre les catalans, que segons els estudiosos també és molt poderós.

El també professor d’Eada Jatinder Jit Singh va investigar el comportament com a consumidors de persones en estat de por i persones emprenyades. Va observar que, tot i que es tracta en els dos casos de sentiments negatius, la reacció era completament diferent. D’una banda, les persones amb por solen tenir la sensació de menys autocontrol en les seves vides i tendeixen a actuar de manera més ètica; d’una altra, les persones indignades senten que tenen el domini de la situació i que poden infringir algunes normes.

No seria just portar els resultats d’aquest estudi sobre el comportament del consumidor a altres àmbits, però sí que ajuda a entendre que el nostre estat d’ànim particular o col·lectiu ens fa més proclius a fer o deixar de fer determinades accions. I a veure que a vegades en el punt de partida hi ha l’economia i l’ús que se’n fa.