El debat arran del trasllat de la seu social de més d’un miler d’empreses catalanes fora del Principat ha tornat a fer sortir a la llum alguns dels aspectes més vergonyosos de la política. Manipulacions d’informació, declaracions irresponsables, coaccions, manca de previsió, absència de resposta apropiada i comportaments demagògics i oportunistes. El pont de plata legislatiu, dissenyat a mida i a corre-cuita per l’executiu central, és una peça més d’un cistell farcit de matèria en estat proper a la podridura que no ajuda a recuperar la confiança i afecció en alguns dels nostres representants.

La pèrdua de seus, algunes d’elles fiscals, mai no és una bona notícia. I tot i que la història econòmica ens demostra que l’activitat econòmica s’explica amb un reguitzell d’empreses que neixen o moren i marxen o arriben, quan sovint els economistes comentem que Madrid es beneficia d’un anomenat efecte seu volem expressar que la localització dels domicilis socials i fiscals no és pas un fet innocu.

Certament, la immensa majoria d’activitat i ocupació dels desplaçats es manté a casa perquè és aquí on rau el talent i l’entorn que afavoreixen el bon desenvolupament del negoci. Però la sacsejada d’ubicacions no serà low-cost. Per la pèrdua de base i ingressos fiscals i pel seu impacte en la comptabilitat regional i en el risc reputacional de la marca Catalunya.

La precipitada evasió de seus empresarials probablement es correspon tant amb la voluntat d’evitar un entorn altament inestable, obtenir una major seguretat jurídica o garantir una bona convivència amb el regulador o supervisor com també amb un intent de reduir els riscos comercials tristament associats a l’etiqueta catalana. Són aquests elements circumstancials que el desplaçament de seus i l’aplicació del 155 puguin fer esvair? Clarament no. Convindria pensar doncs si l’evasió empresarial també és el pas final d’una decisió llargament meditada sobre la conveniència d’estar més properes al poder polític i financer. Un fibló que fa mal perquè la radialitat continua sent l’ensenya econòmica de l’Estat. Molts actors són conscients de la limitada qualitat institucional existent i d’un context que canvia perquè a cada bugada legislativa s’hi van incorporant nous arguments recentralitzadors. I si ens adonem que la capital és qui endrapa la part del lleó de les seus fugisseres... Abans estrangera que catalana? Ai las!