L’Europa de les regions: la revolució francesa 2.0
Avui estem a 1937. També en la segona meitat del segle XVIII i concretament al 1785. Com és això possible?
Cada període històric ha estat caracteritzat per un sistema econòmic i social, un conjunt de normes i principis filosòfics, jurídics i culturals que determinen una estructura general de comportament. El model és la forma com el sistema es manifesta a cada moment, és a dir, com opera a cada moment. Des de principis del s. XIX el sistema vigent al planeta és el capitalista, independentment que, el dia de la data, hi hagi zones que sembla que ja es troben més enllà del capitalisme alhora que en altres fa la sensació de viure en el passat remot. Però, alhora, la forma com aquest capitalisme es manifesta, el model operatiu, és totalment diferent avui de com era al 1965, 1923 o 1872, encara que en aquests tres anys el sistema fos el mateix.
Els sistemes, i per descomptat els models, s’esgoten, i ho fan perquè els elements sobre els quals s’han construït han deixat de ser vàlids per la pròpia evolució de les coses: la història, en la seva dinàmica evolutiva, va portant a la substitució de bases, de punts de vista, d’arguments conceptuals, i entrant en conflicte aquests elements nous amb els quwe en aquest moment encara es troben vigents, i es produeix, quan això succeeix, l’esgotament del model i en ocasions del sistema en ús. Sempre, en els últims dos mil anys, el procés ha estat idèntic, i sempre aquesta seqüència d’esgotament-disseny d’un nou model (o sistema) s’ha produït en forma de crisi.
Dins del nostre sistema un canvi de model es va produir després de la Depressió. El 1929 el model llavors en ús va entrar en crisi, que amb altes i baixes es va perllongar fins al 1947, quan un nou model va començar la seva operativa. Crisi que va tenir dues manifestacions al 1930 i al 1937.
Les tesis de Luter.
Avancem una mica més. En 1785 i 1786 es va produir a Europa una crisi fortíssima que va arruïnar collites i cabanyes ramaderes. Encara que va afectar gran part d’Europa, va ser a França on va tenir una major incidència a causa de tres factors: una població elevada, que equivalia a una major massa de misèria; una monarquia i noblesa particularment estàtiques; i una burgesia de grandària mitjana i reduïda però molt dinàmica i especialment afectada per l’immobilisme institucional existent. A això s’hi afegia una atmosfera intel·lectual molt activa manifestada en l’enciclopedisme.
El que va succeir a continuació és conegut. El 1789 la presó de la Bastilla és presa per la multitud, cosa que engega un procés de crisi que ha passat a la història com la Revolució Francesa i que finalitza el 1815 amb el Congrés de Viena. Un procés que va posar fi a un model basat en el despotisme il·lustrat, en l’especulació (la bombolla dels Mars del Sud en 1720, per exemple) i una creixent pressió exercida per tendències que buscaven la substitució del mite per part de l’experiència i de l’empirisme (David Hume, Enquiry concerning human undersanding, publicat el 1748, entre altres); tot això impulsat per una nova energia aplicada a la producció: el vapor.
D’aquella gran crisi que va tenir lloc entre 1789 i 1815 va néixer el nostre sistema: el sistema capitalista, caracteritzat per una sèrie de principis i sustentat en una figura: l’Estat, que feia de base i d’eix. L’estat de les revolucions industrials ha estat un estat molt potent, omnímode, omnipresent, amb competències en augment des de la crisi de 1929; un estat vinculat a unes fronteres, a un concepte de nació, de territori, i a una estructura política: la democràcia en alguna de les seves formes. Un concepte, el d’Estat, que donava per descomptat que tots, el conjunt de la població, anaria a més perquè el seu objectiu era que anés a més a causa que tota la població, el conjunt de la població, era important perquè era necessari. Una manera de fer que va prendre forma i va aconseguir el seu cim en el nou model engegat després de la II GM. Fins avui.
El concepte d’Estat implica cohesió, unió, igualtat, oportunitats per a tots, mobilitat social, plena ocupació, protecció. Els acords de Saltsjobaden de 1938 van posar la base: l’Estat al centre com a garant i a un costat la burgesia, el capital, i a l’altre el proletariat, el treball. Va funcionar mentre aquest esquema va ser necessari: en un escenari de Guerra Freda i mentre el treball, tot el treball, va ser imprescindible per generar PIB. A mitjans vuitanta va començar a deixar de ser-ho. I avui ja no ho és.
A mitjan passat mes d’octubre l’oficina europea d’estadística, Eurostat, va publicar l’edició corresponent al 2017 de l’anuari de les regions. (Aquí tenen l’ anuari aquí i l’ atles de gràfics ). És un conjunt enciclopèdic de dades el resum de les quals és molt simple: la majoria del PIB d’Europa s’està generant en molt escassos llocs (als continents asiàtic i americà s’està produint un fenomen semblant).
A això afegeixin un altre fenomen del qual ja n’hem parlat en ocasions: la tendència imparable a tot el planeta, en l’entorn postglobal en què aquest s’ha convertit, cap a l’oligopoli, tant en les activitats productives com en les financeres i de serveis. De tal manera que, penso, la Revolució Francesa de l’actual sistema: del nostre sistema, és precisament la dilució del concepte Estat i l’eclosió del poder de les grans corporacions centrat en aquests molt escassos llocs en en què es concentra la major part de l’activitat.
Jo vaig escriure el mes de setembre en aquestes mateixes pàgines que Catalunya no necessitava la independència per aconseguir cotes elevades de desenvolupament econòmic, i avui ho continuo pensant. Però vist com estan anant les coses és obvi que els trets aniran per una altra banda. Catalunya serà la primera zona, regió, comunitat, clúster, a aconseguir l’autogovern; la independència?, pot ser. Després vindran altres zones d’altres llocs: repassin els mapes abans indicats.
Ningú no pararà el procés.
Penso que Catalunya n’hauria tingut suficient amb un Estatut com el de Gernika i amb el desenvolupament de les competències que l’acompanyen, però això ja no és suficient perquè això quedava emmarcat per un perímetre que ha estat superat per l’evolució de la història, per la qual cosa ara ja toca una altra cosa. Benvinguts a la Revolució Francesa 2.0.
