Fa només dos mesos, el 10 de setembre i en aquesta mateixa secció, Gran Angular/Diners, vaig titular que mantenint l’actual trajectòria de confrontació política entre Catalunya i l’Estat, econòmicament podríem “prendre mal”. Em sap greu –hauria volgut equivocar-me- confirmar avui aquells presagis que, per cert, anaven acompanyats en aquella mateixa edició de L’Econòmic d’un conjunt d’entrevistes, articles i reportatges que també tocaven el procés però que més aviat arribaven a conclusions oposades, la de creure que tot el procés i el contraprocés no tindrien conseqüències econòmiques negatives rellevants, opinions esbiaxades per l’optimisme, per ceguesa, o per un tantsemenfotisme que dona exclusivitat a les fites polítiques.

Des de llavors i en aquestes escasses però desgraciades nou setmanes, l’agreujament de la incertesa sobre el nostre futur col·lectiu immediat, a mitjà i llarg termini, ha acabat generant exactament aquells efectes nefastos que prevèiem en aquell article i que em feien aparèixer com un malastruc incòmode per a lectors amables i com un botifler disfressat d’economista per al tweets més radicalitzats.

En tot cas ja hi som. Ja disposem d’indicadors clarament a la baixa en consum segons les estimacions de centrals de compres, cadenes de botigues, reserves en restauració i hotels, etcètera; es detecta suspensió que pot derivar aviat en cancel·lació de decisions d’inversió visibles en les dades que ens faciliten els notaris, els intermediaris immobiliaris i els oferents d’alguns concursos privats; i són ja dues mil empreses les que han canviat la seva seu social i algunes la fiscal amb efectes directes moderats de moment, però evidentment amb un potencial devastador en components psicològics i aviat operatius si no es reverteix la situació ràpidament; ofereix tot plegat un panorama encara acotat però molt preocupant.

Amb menys concreció però igualment perillosos són els elements vinculats al risc d’empobriment per devaluació d’actius vinculats a l’estalvi, ja palès en un Íbex 35 que, en termes relatius i d’acord amb la seva limitada dependència de l’economia espanyola, podria ja estar un 15% per sota del que hauria d’estar sense els efectes polítics; i sobretot -malgrat ser l’efecte menys comentat-, per les conseqüències reputacionals negatives per a Barcelona, Catalunya i, per descomptat, també per a Espanya. En el cas de la imatge i la reputació de país, es fa difícil preveure una plena recuperació, passi el que passi.

Com si fos un consol, alguns interlocutors als quals se’ls descriu això que està passant solen respondre dient que la caiguda econòmica també afectarà la resta d’Espanya. Ben cert, però és altament probable que els efectes i la durada de la crisi siguin més aguts a Catalunya i, per tant, només des d’un menyspreu conscient o inconscient pel benestar del país es pot justificar la passivitat i la ignorància sobre el que està i pot seguir passant. Una altra forma de tranquil·litzar, aparentment només, les consciències és la introducció d’elements ideològics en l’explicació dels efectes econòmics. És a dir, culpabilitzar els contraris. No ens haurien d’interessar aquests arguments que duen, sobretot, a rentar-se les mans i a evitar la preocupació i per tant la responsabilitat per refer la situació com més aviat millor a través del diàleg.