A poc a poc estan entrant més firmes auditores. I sí que hi han influït mesures com la coauditoria, mitjançant la qual s’obliga a contractar una firma diferent de la tradicional que afavoreixi l’entrada en escena de més actors. Ara bé, amb l’adaptació que ha fet el govern espanyol del llibre verd, no està sent tan efectiu com ens agradaria. Tot i això, s’han fet molts avenços quant a la independència professional. Des de l’any 2015 les auditories tenen limitades un percentatge de feines que no siguin auditar pròpiament a una mateixa empresa, a més s’han establert serveis prohibits com són els fiscals. Sembla mentida que en el decàleg de limitacions s’hagi hagut d’escriure: “Un auditor no pot fer la comptabilitat de l’empresa que audita.”

En el de les entitats d’interès públic, que en són al voltant de 1.800 a tot l’Estat i que incorpora les empreses cotitzades, les que tenen algun tipus de regulació com seria el sector financer, les assegurances o plans de pensions i les que facturen més de 2.000 milions d’euros i tenen més de 4.000 treballadors, siguin del sector que siguin. Però, a més a més, resulta que hi ha 20.000 auditories voluntàries d’empreses que no hi estan obligades.

Només pel fet que s’hagi de qüestionar el que fa per poder explicar-ho a un tercer, ja té valor. A més, una empresa auditada dona una informació amb un plus de versemblança, en la mesura que un tercer que no està vinculat a l’empresa ho ha donat per bo. Així mateix, afegeix fiabilitat i confiança a la informació. Els actius de l’empresa estaran protegits si tenen una fiabilitat externa. I també perquè el servei va més enllà de la relació entre proveïdor de serveis i client. És un treball que afecta l’interès públic ja que un informe de l’auditor implica tots els actors vinculats a l’empresa (clients, proveïdors, banca, comunitat, etc.). Cada cop més veiem que la comunicació no financera és una eina molt vinculada a la transparència.

L’objectiu de l’auditoria no és detectar el frau. Per buscar el frau hi ha tècniques molt més acurades, però hi ha estudis que demostren que a les empreses que tenen els seus balanços auditats el frau és menor. Som com un radar de control. Si fem un símil a la circulació, els radars no detecten tots els infractors, però els preveuen.

El sector públic no està obligat a auditar-se de manera independent. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, ho fa des dels anys 90 de manera voluntària. Ara bé, des de l’abril passat es va aprovar un decret llei que obliga els ajuntaments a auditar-se mitjançant un òrgan intern. Tot i que hauran de contractar empreses externes perquè no tindran prou recursos per fer la feina, el responsable final del control és l’interventor, que no deixa de ser un òrgan intern. Creiem que el decret podria ser millorable. A nosaltres ens hauria agradat més la fórmula britànica, amb un organisme independent del govern que se li assignen recursos perquè contracti firmes independents que auditin ajuntaments.