El “trasllat del domicili social” dels dos grans bancs que tenien la seu a dos punts del territori gestionat per la Generalitat de Catalunya (creada, recordem-ho, el 1359) ens porta a pensar sobre el caràcter del negoci dels crèdits bancaris.

El crèdit ha estat –i és- un dels factors decisius per dinamitzar una economia. El crèdit és creure (és la mateixa paraula). El banc ha de creure que recuperarà, amb escreix, el que ha deixat. El qui té diners al banc s’ha de creure que els seus diners hi són. Històricament –i ara- aquesta creença ha comportat molts problemes. En alguns moments, als banquers els hi anava la vida. Car, de fet, per anar bé, les caixes dels bancs han d’estar quasi buides, els diners han de circular.

Per evitar la mort violenta –i legal- dels banquers i les caixes buides es van inventar els bancs públics, que són els “bancs de bancs”. Segons la British Encyclopaedia, el primer banc públic de la història va ser la Taula de Canvi. Va ser, al 1401, una creació del Consell de Cent. Com que funcionava molt bé, hi van tenir comptes, a més de particulars, la Generalitat, l’hospital de la Santa Creu, el Bisbat de Barcelona, l’Orde de Malta. Fins al 1714.

A la dinàmica àrea catalana, a més del de Barcelona es van crear altres bancs públics. No tots, però, amb el mateix èxit. La Taula de València creada el 1408 va fer fallida el 1416.

Per intentar donar seguretat al crèdit, a la Catalunya del segle XX es van crear alguns bancs públics especialitzats. La Mancomunitat de Catalunya creà, el 1914, la Caixa de Crèdit Comunal. La Generalitat, la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu (1934) i la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial (1937). Les Diputacions van crear 3 caixes públiques: Barcelona (1926), Girona (1940) i Tarragona (1950). Totes tres, però, han estat absorbides als darrers anys per bancs privats. A l’any 1985, la Generalitat va posar en marxa un nou banc públic: l’Institut Català de Finances. Els bancs, a més de les creences, es basen en les tecnologies. El banc Taula de Canvi va començar realment amb una taula de fusta sobre la qual es feien les operacions. El ral de vuit (i gràcies als grans velers que travessaven l’Atlàntic, i el Pacífic) va esdevenir, al XVIII, la primera divisa mundial. De fet, la deslocalització financera és molt anterior a la deslocalització productiva. Els bancs es van desenvolupar amb el comerç a la Mediterrània. Però, al segle XXI, a la era digital, els bancs són globals. Els precedents són els bancs suïssos, o els bancs andorrans.

Però, al 2017, els bancs informen, amb un cert orgull, de les seves aliances internacionals, que, en alguns casos, són amb altres bancs domiciliats a semiparadisos fiscals. CaixaBank i el Banc Sabadell són, com ha de ser, bancs globals. Ens hem de creure que les seves connexions internacionals, de Mèxic a Hong-Kong, són segures. Si no ens ho creguéssim, per molt trasllat de seu corporativa que ens anunciessin, el seu negoci no aniria bé. Però, tampoc passaria res, car ja hi ha altres bancs per fer-nos creure en ells: bancs estrangers, banca ètica, caixes de col·legis professionals, Caixa de Guissona, Triodos Bank, Oikocredit.