A la Unió Europea (UE) se li acumula la feina i no acaba de solucionar els reptes que té sobre la taula. La crisi econòmica encara fa estralls, especialment als estats del sud, els quals han incrementat el deute públic i també les desigualtats socials, amb uns salaris precaris que donen poca esperança als joves. S’han fet canvis per adaptar-se a la realitat, però com massa sovint passa a la UE, els canvis són molt lents i arriben tard. Tot i així ja s’han establert controls dels pressupostos dels estats membres per controlar el dèficit, també fons que garanteixen possibles deutes públics futurs, això sí, sense arribar a una veritable mutualització del deute, i també s’ha creat la unió bancària. Tot plegat cohesiona l’economia europea i marca el camí cap a una veritable política econòmica única. D’ altra banda, per la pròpia evolució del món i també propiciat per la crisi econòmica, hem vist aparèixer populismes en forma d’euroescepticisme, tant interns en estats de la UE, com és el cas del Regne Unit amb l’UKIP o de França amb el Front Nacional (FN) i a d’altres estats, com externs amb l’aparició de Donald Trump, que, a part de les excentricitats a què ens té acostumats, s’ha definit molt crític amb la Unió Europea com mai havia fet cap president dels Estats Units. I si a més hi sumem, d’una banda, el Brexit, que és un cop a la línia de flotació de la UE, i de l’altra la Rússia del president Vladimir Putin, amb posicions contràries a la Unió Europea, tenim massa elements més que debiliten la Unió Europea, la solució als quals és apostar per més unió política. Un altre repte que té la UE sobre la taula és la legitimitat de les seves institucions, sovint qualificades de faltades de democràcia, excepte el Parlament Europeu que és votat pels ciutadans, i sobretot la falta de rapidesa i eficàcia en la presa de decisions, comprensible per la dificultat de consensuar entre els vint-i-set les decisions importants, però que aboquen a retardar les accions preses, fins al punt que massa sovint arriben tard o mai, i el problema que pretenien solucionar ja requereix altres mesures que les aprovades. I un altre repte és la gestió de la diversitat, ara per ara sostinguda a nivell dels estats, comprensible donat que la UE és una unió d’estats, però que no dona resposta a un escenari en el qual hi ha altres actors a més dels estats, com algunes nacions, pobles o regions que estan trucant a la porta i volen participar en el projecte europeu des de la seva pròpia sobirania, com és el cas d’Escòcia, de Catalunya i d’altres. Farien bé la Unió Europea i els estats membres d’afrontar aquest repte intern i cercar-hi solucions a partir del reconeixement del que demana la ciutadania a través de les urnes i basant-se en el consens i el diàleg, amb l’objectiu de trobar-hi l’encaix adient per a cada cas. Tot plegat aniria a favor d’una millor cohesió interna on tota la ciutadania se sentís protagonista en el si de la UE. Si anem en aquesta direcció farem una Unió Europea més forta de cara a l’exterior, amb més cohesió interna i més connectada a la ciutadania.