No tinc una resposta d’expert perquè tots estem pendents del que passarà demà. Dubto molt que sortim de la situació excepcional que tenim ara en pocs mesos. Aquesta situació no es resoldrà a mitjà termini. No sabem ni quan ni com acabarà però segur que durarà uns quants mesos. Em costaria molt pensar el contrari. Si en les properes eleccions no s’arriba a més del 50% d’independentistes crec que intentaran seguir igual per guanyar més suport. I si som més del 50% l’Estat espanyol tampoc deixarà immediatament declarar la independència. Tothom voldrà carregar-se més de raons. És una carrera de fons.

La pregunta s’hauria de fer a la Unió Europea. De moment no està per la feina. Ells observaran que nosaltres siguem suficientment pacients i insistents en les nostres reivindicacions. He de pensar que malgrat que ens coneixen des de fa temps en tots els efectes, a la UE ens han descobert l’1-O. Fins llavors pensaven que era una cosa menor. Ara saben que la voluntat d’una majoria de catalans avança molt seriosament. Per ells és una novetat tot i que nosaltres ja fa molts anys que fem la reivindicació. Hem de continuar votant i seguir endavant. No serà fàcil.

A curt termini s’han de veure sectors que són molt sensibles com pot ser el turisme, l’habitatge o el consum. De moment no s’ha observat cap aturada real de visitants. S’haurà de veure l’evolució els propers mesos. Hem de veure amb tot això els costos que comportarà en els propers mesos com una gran inversió en termes de poder tenir un gran estat que sigui molt més favorable a l’economia catalana. Crec que el que fa més mal a la nostra economia no són les 2.000 empreses que han canviat de domicili. De fet, canviar de seu social té unes implicacions relativament petites.

Efectivament. Un gran nombre d’empreses americanes estan domiciliades a l’estat de Delaware, un estat que dona uns avantatges fiscals a les empreses, fins al punt que a Delaware hi ha el doble de companyies que de ciutadans. Això no vol dir que les empreses estiguin allà produint, que hi hagi els centres de decisió, els treballadors... Hem de distingir com ja s’ha dit a la premsa el fet de canviar el domicili social, tot i que fer-ho també té algunes petites conseqüències fiscals. El que és pitjor per a l’economia catalana és l’ofec important que estem rebent per part de l’Estat espanyol. Espanya fa ja uns quants anys, a partir de l’aparició del moviment sobiranista, que ha anat limitant més la capacitat d’actuació del govern català. Fins al punt de portar al Tribunal Constitucional qualsevol petita mesura que volia prendre Catalunya pel seu compte. Això dona l’habilitat mínima de gestionar molts dels problemes que tenim a casa nostra. Acompanyat amb això, ara parlem del 155, però la intervenció econòmica ja fa un mes i mig que dura. Jo treballo en un centre de recerca intervingut i quan hem de fer despeses als nostres proveïdors fins i tot de nòmines s’ha de demanar permís amb la consegüent demora. Això ens fa anar malament amb empreses que treballem, moltes de la resta del món, que no entenen el perquè ens retardem en els pagaments. El que pot ser molt perillós d’aquesta crisi és el fet que l’Estat espanyol està ofegant més i més. Ara la capacitat d’actuació de la Generalitat està molt minvada.

Exacte. Primer és l’eficiència. Els nous gestors que tindrem durant uns mesos no seran gestors preocupats perquè les coses es facin de forma eficient sinó que tindran objectius polítics. Això és el que farà més mal a l’economia catalana, que viu com totes les economies modernes del món amb un estat al darrere. Però aquí aquest estat ha desaparegut.

No abans que acabi la crisi. Això ha estat una gran operació de propaganda. Volen fer por. Es tracta de crear temor al canvi. I no s’adonen que Catalunya encara agafa més por de l’Estat espanyol. En lloc de témer al canvi s’agafa por d’Espanya. La majoria d’empreses que han fet canvis de domicili són espanyoles. No n’hi ha hagut cap d’estrangera. Això s’ha de saber. Es tracta d’una gran operació de propaganda. Cap empresa ha reduït la seva plantilla. No s’ha tancat cap planta. Les multinacionals estrangeres tampoc han marxat. Cal tenir-ho present a l’hora de valorar el que està passant a l’Estat espanyol. El que em fa més por és que ara perdem l’Estat i això sé que ens imposarà costos. Hi ha una part important de l’economia que depèn del secor públic i jo tinc la impressió que el govern espanyol no té cap interès que les coses funcionin bé fins que ells considerin que s’ha erradicat l’independentisme. Ara tindran moltes més eines per fer mal a l’economia. Potser ho faran de forma activa, potser intentaran estratègicament d’empitjorar una mica l’economia o potser ho faran simplement per deixadesa perquè els interessen altres objectius. Em fa molta por que el sector públic català estigui a les mans de l’Estat espanyol.

Els que depenen més de l’administració, els sectors socials. Tota aquesta gran capa d’entitats que no són agències del govern però que bàsicament actuen rebent l’ajuda pública.

El boicot no em preocupa gaire. Tot i que empresaris amics m’han dit que alguns clients ja els han deixat de comprar per la situació actual. Si analitzem el boicot del cava que es va donar durant la negociació de l’Estatut, les vendes a Espanya al 2005 van caure un 6%. Llavors els productes van anar als mercats internacionals i van augmentar un 6%. Què va passar a l’any següent? El 2006 els espanyols es van oblidar del boicot i van augmentar un 8,5%. Aleshores es van trobar que les vendes a l’estranger només van baixar un 4%. Conclusió: van recuperar el mercat espanyol i part del que havien venut a fora es va consolidar.

Sí, es poden donar situacions puntuals de boicot. Si es miren les exportacions catalanes a la resta d’Espanya, prop del 55% són béns intermedis. Això vol dir que per fer boicot empreses espanyoles hauran d’anar a comprar a altres indrets, potser més cars, per acabar el producte fins a la venda al client final. És a dir, haurien de perjudicar la seva pròpia empresa per fastiguejar els catalans. Honestament, ho trobo complicat. Els béns de consum finals que van a l’Estat són un terç. Llavors s’ha de preguntar quants d’aquests béns es poden boicotejar. Una altra dada: més del 60% del que exportem és de multinacionals. La producció a Catalunya gairebé el 50% està feta per multinacionals. Què vol dir això? Que a l’Estat faran boicot a Nestlé, a Volkswagen, a Basf, això em sembla molt difícil. Per tant, mirar productes que siguin catalans o d’empreses amb noms catalans que no siguin valencians ni balears, ens quedem amb una part molt petita de les empreses afectades. Per això, doncs, es parla tant del cava i poca cosa més. La meva impressió és que un boicot a les empreses catalanes tindria uns efectes petits i transitoris. No em preocupa.

No estic preocupat perquè marxin seus socials d’empreses o pel boicot, estic preocupat perquè no podem tenir el nostre govern. El govern és molt important perquè l’economia funcioni. El govern de l’Estat aquí només podrà durar un temps. I el pitjor de tot és que aquest govern treballi contra nosaltres.

No està al radar de ningú ara. No crec que això passi a mitjà termini. Però hem vist a través de la història que les grans crisis venen quan menys se les espera. Europa ha de fer ajustaments amb el Brexit. Haurem de resoldre una sèrie de temes com ara quina és l’aportació dels britànics, com tanquem les fronteres a la immigració de cara a la Gran Bretanya, com tractem el comerç amb ells. Tot això ens fa repensar Europa. La UE té molts problemes, per exemple, com tractar els membres més nous o les economies una mica diferents. Però no hi ha cap d’aquests temes que em facin pensar que estem a les portes d’una nova crisi.

D’això no en tinc cap dubte. La UE va néixer perquè en un moment donat nosaltres ens vam adonar que els mercats eren una cosa que excedia les fronteres dels països. Durant molts segles els mercats han estat més o menys interiors i els països més grans tenien més mercats, tenien una capacitat més gran de defensar-se i en fer-se grans els països els donàvem més capacitat de defensar-se de l’entorn, de tenir uns mercats interns forts i de promoure el desenvolupament econòmic. Però una de les grans facetes de la globalització és el fet que les fronteres econòmiques s’han eixamplat molt i les fronteres culturals segueixen sent fins i tot les anteriors a l’estat nació. Llavors, quan els mercats s’han anat fent grans els països no han crescut i llavors han decidit que en el tema de defensa i de mercats hem de crear un tipus d’autoritat política superior. Aquesta era la visió inicial. Fer una associació com l’OTAN, amb l’objectiu de no barallar-nos entre nosaltres. Fer una organització com la Unió Econòmica Europea, inclús amb països que no en formen part, com Noruega o Suïssa, per tant, fer mercats grans que no ens donessin incentius perquè ens baralléssim. Es pretenia buidar els estats actuals de les seves funcions. No pot ser que cada país tingui una regulació. Llavors hi ha caos regulador. Així es generen crisis com les que vam tenir.

Primer va venir la regulació del comerç amb els aranzels. Després va ser l’euro, la política monetària comuna, ara s’ha fet la regulació bancària única i financera i la propera serà el mercat de treball, perquè per la mobilitat ha de ser fàcil que si un treballa a França es pugui portar la pensió a un altre lloc. El que és interessant d’Europa és el fet que ens reguli de forma unitària els mercats. Però després a l’hora de decidir quina pensió volem donar als nostres pares, a la gent gran, quin tipus d’educació vols donar als nostres fills, quin tipus de despesa volem fer en salut... Volem un món que tingui una salut pública forta, o volem deixar-ho al sector privat? L’estat nació que està ara morint va néixer en un moment que havies de tenir un compromís. Si volies tenir bona defensa i volies tenir uns mercats molt amplis havies d’acceptar tenir un estat molt unificat que potser no tractava tothom de forma diferent com cadascú voldria.

La idea de la creació d’Europa era crear una estructura gran que tragués les competències del mercat i les tirés cap a Brussel·les, i les altres competències anessin a les regions. Sempre s’ha parlat de l’Europa de les regions. Eliminarem l’estat nació a base de buidar-lo de competències. Arribarem a un món en què les pensions, la salut o la justícia ho tindrem a àmbit local i els mercats i la defensa, a àmbit europeu. Què ha passat? Doncs que l’estat es nega a buidar aquestes competències. Perquè estan dominats per certes elits, moltes de regionals, per elits econòmiques que veuen que aquest moviment no els convé. Aleshores els estat s’hi està negant i de fet han capturat Europa. Per això Europa està en crisi i hi ha moviments com el català. Quan es veu que aquestes competències no arriben a la gent, aquesta il·lusió per Europa cau i prefereixen fer-se el seu propi estat.