Davant de l’envelliment demogràfic als països occidentals, un dels grans desafiaments a la agenda política és la sostenibilitat de l’estat del benestar. El motiu fonamental és que el conjunt del sistema de prestacions socials es finança mitjançant l’anomenat sistema de repartiment, és a dir, les despeses en cada moment s’han de finançar amb els ingressos que s’obtenen en el mateix moment. En el cas de les pensions, la majoria dels països inclós Espanya van optar per establir una caixa separada gestionada per la Seguretat Social, on hi ha uns ingressos específicament destinats a pagar les pensions (les cotitzacions a la Seguretat Social). Per contra, la resta de programes de benestar social (educació, serveis de salut, etcètera) es financen amb ingressos generals, de manera que el principi del repartiment no s’aplica de forma tan explícita.

El sistema de repartiment implica que la sostenibilitat financera està fortament condicionada per l’estructura d’edats de la població: mentre que les despeses es dirigeixen principalment als grups d’edat econòmicament dependents (nens i, sobretot, gent gran), els ingressos provenen majoritàriament de les persones en edat de treballar que suporten la major part de la càrrega impositiva. El cas paradigmàtic i més debatut és el del sistema de pensions.

Estan en risc les pensions a curt o mitjà termini? Malauradament, no hi ha una resposta clara i sense matisos. El problema de fons és conegut a l’acadèmia des de fa dècades: l’entrada a la jubilació de les nombroses i longeves generacions del baby boom (dècades 2020-2040) suposarà un fort increment del nombre de pensions, mentre que en canvi la població en edat de treballar serà proporcionalment menor (per la dràstica reducció de la taxa de natalitat a partir dels vuitanta). Si bé aquest problema el pateixen la majoria de països desenvolupats, a Espanya el canvi demogràfic es especialment dràstic. A més la precària salut del mercat de treball no afavoreix els ingressos del sistema. L’esgotament de l’anomenada guardiola de les pensions amb la crisi tampoc no ajuda. Però igualment, aquest intent d’escapar del principi del repartiment es va iniciar massa tard per arribar a acumular fons suficients per afrontar la transició demogràfica. A Espanya s’han fet diferents reformes per tal de reduir la despesa, seguint el que s’ha fet a altres països. Una via és reduir el nombre de pensions endarrerint l’edat de jubilació. És una mesura molt efectiva, ja que alhora que redueix la despesa incrementa la massa de cotitzants. I és perfectament justificable davant de l’evolució de l’esperança de vida al llarg de l’últim segle. Una altra via és la reducció de la quantia de la pensió mitjana, ajustant la pensió d’entrada o aplicant un índex de revalorització anual de les pensions per sota de l’índex de preus. Aquestes mesures permeten mantenir el sistema de pensions. A mitjà termini el problema no serà si es cobra o no la pensió, sinó si la quantia d’aquesta pensió serà adequada per a la seva funció: garantir un nivell de vida digne a les persones grans.