Els pròxims anys, sembla que el finançament dels projectes en energies renovables de forma recurrent hauran de passar per un PPA (Powe Purchase Agreement, per la seva sigla en anglès), un contracte de compra d’energia en què es fixa negre sobre blanc el preu, per evitar la volatilitat dels mercats, el volum i els terminis de temps. Cal veure, tanmateix, si aquesta eina només servirà per a projectes que impliquen grans empreses o si s’obre l’escletxa per donar entrada al petit consumidor, erigit en prosumer.

A Catalunya, l’Institut Català d’Energia (Icaen), dins del pla de transició energètica, està endegant un PPA per a la demanda elèctrica d’edificis públics, a un preu tancat en una forquilla, durant un període de 25 anys. És una iniciativa pilot, de dimensions reduïdes (1-5 Mw), justament perquè el finançament sigui més participatiu, en què, com afirma la directora de l’Icaen, Assumpta Farran, “els inversors privats poden fer lloc a la participació dels ciutadans”. Farran visualitza que si l’administració fa servir aquesta eina per comprar energia, “el territori voldrà participar, seran possibles pactes entre municipis productors i consumidors”. Així, un ajuntament com ara el de Barcelona, que tindrà la seva pròpia comercialitzadora, podrà contractar el recurs energètic al parc solar d’una cooperativa. Assumpta Farran gosa imaginar un escenari en què “Barcelona podria subscriure PPA a 40 anys amb quaranta mini-pobles perquè li subministressin energia”.

Optar per projectes petits té la seva lògica: “És obrir la porta perquè ho faci tota l’administració.” Parlem de projectes que es podrien materialitzar, segons el model tipus sobre una carretera, amb una llargària de 2 quilòmetres i 25-30 metres d’amplada, que requeririen uns 4 milions d’euros d’inversió, que no és forassenyat afirmar que es poden assolir en un crowdfunding. La cooperativa Som Energia, que s’ha embarcat en la construcció de tres parcs d’un Mw, en només una setmana va aconseguir reunir la suma, a partir de les aportacions dels mateixos cooperativistes.

La directora de l’Icaen té molt clar que la fita que es proposa el pla de transició energètica -50% d’energia elèctrica procedent de font renovable per al 2030 i 100% al 2050- “només es pot assolir si s’hi involucra la gent” i s’amorteix, amb preus i terminis pactats prèviament, l’efecte disuasori de la volatilitat del mercat elèctric, que per la seva mecànica marginalista, encareix el preu de l’energia si no el marca la renovable i ho fa el carbó o el gas.

L’alternativa que planteja l’Icaen és una crítica explícita a la subhasta de renovables que es va fer fa alguns mesos, en què 3.000 Mw van recaure en mans de només tres grans promotors, que per al finançament optaran, en tot cas, per PPA de gran abast. Una situació molt diferent a la que podem observar en un mercat més evolucionat, com Alemanya, en què una recent subhasta de 800 Mw va ser molt més repartida, amb 70 promotors.

Per a Jaume Morrón, portaveu d’EolicCat, l’associació que aplega els agents del sector eòlic, és clar que el PPA s’imposarà tot depenent de la implicació de la banca: “Tot dependrà de la solvència de qui compra l’energia. Si és un gegant de l’automoció, per exemple, el banc també s’implicarà en el PPA, perquè percebrà que hi ha capacitat per pagar.” Amb el benentès, com remarca, que abans de recórrer al PPA “caldrà que els inversors tinguin prou avançats els projectes”.

Així mateix, els possibles inversors necessiten missatges clars i “no pas contradictoris com el que ha donat el govern espanyol en frenar la clausura de centrals de carbó via decret”.

En parlar de PPA, cal distingir entre el PPA financer i el físic. Al nostre entorn bàsicament es negocien PPA financers que passen pel mercat majorista i estaríem parlant d’un acord virtual en què un comprador es queda els drets d’una electricitat a un preu determinat, utilitzant la xarxa elèctrica per al bescanvi. Tanmateix, no podem oblidar que el PPA genuí és el físic, en què el generadors i el consumidor estan connectats físicament, via cables i sense passar per la xarxa elèctrica, d’acord amb el que permet el RD 900/2015 d’autoconsum. A casa nostra, un exemple el tindríem amb la paperera LC Paper, que mitjançant un PPA es nodrirà de l’energia d’un parc fotovoltaic que s’està construint a la vora. En el PPA físic, si el comprador té un punt de connexió a la xarxa, es veu obligat a pagar l’impopular “impost al sol”, una figura que haurà de desaparèixer el 2021, quan entri en vigor la directiva de renovables. El PPA físic s’ha imposat a països com ara Xile o Mèxic, on sovint la xarxa no arriba a instal·lacions industrials que necessiten energia. A l’Estat hi ha hagut ja un acord com el que han contret entre el grup Calidad Pascual i EDP Renováveix, pel qual la primera li comprara a la segona, durant cinc anys, l’energia eòlica dels seus parcs. Un dels adjudicataris de la passada subhasta, Forestalia, és també a punt de tancar un acord per finançar amb PPA 300 Mw.