Aquestes són unes eleccions bastant estranyes per com s’han convocat i per com es plantegen, i sembla que hi hagi poc espai per parlar d’altres temes, però nosaltres ens hem proposat que no es parli només del tema nacional sinó també d’altres coses, i el municipalisme ha de ser prioritari. Volem traslladar les polítiques dels ajuntaments al Parlament.

Aportant els valors de proximitat i posant l’accent en els temes que per nosaltres han estat prioritaris: les polítiques socials i d’habitatge, l’increment de les inversions... Durant els dos anys que he estat alcaldessa he interactuat amb la Generalitat en diversos aspectes, com ara l’àmbit educatiu i les infraestructures. El que és important és la interacció, que la Generalitat s’adoni de la realitat del territori i de les necessitats.

Es pot plantejar a les universitats, per exemple, que són competència de la Generalitat. Les universitats han patit els últims anys un increment de tarifes que han deixat fora 50.000 alumnes i és un espai on es pot aplicar la tarifació social. També es pot fer normativa, ja que la capacitat legislativa de la Generalitat podria incorporar aquest vessant.

Vam patir la paràlisi del govern local anterior [encapçalat pel PP] per donar resposta als problemes de la gent. El fet de detectar que era imprescindible posar-nos d’acord és que el que ens ha mantingut units durant tot el mandat. Quan estàs en un govern de coalició has d’arribar a acords, en què defensem a la ciutat però també acordem quina imatge davant del problema nacional volem traslladar a la ciutadania. Hem estat capaços de negociar i d’arribar a acords per defensar la cohesió social i les polítiques prioritàries en un moment tan dur.

Això ho haurà de dir la ciutadania amb el seu vot, però en tot cas no estem d’acord amb el 155 ni amb aquesta limitació de l’autogovern de Catalunya, ni tampoc amb la declaració unilateral de la independència. Aquestes seran dues condicions bàsiques, ni una cosa ni l’altra, per poder arribar a una acord. S’haurà de renunciar a la unilateralitat i s’haurà de renunciar a aquesta intervenció del nostre autogovern. I l’alliberament dels Jordis i dels consellers hauria de ser una exigència del proper govern. No és que siguem clau i ens haguem de decantar cap a una banda o una altra sinó que haurem d’aconseguir que alguna d’aquestes bandes viri cap al mig per aconseguir una solució per a tot el país.

Tant de bo fos així i puguem arribar a acords amb gent que vulgui trencar aquesta política de blocs i vulgui buscar una solució per a Catalunya. Això pel que fa a l’àmbit nacional, però si som la clau també exigirem posar a l’agenda una sèrie de polítiques socials.

Es tracta de parlar dels problemes de la gent, de veure com reactivem la recuperació econòmica. Hem de mirar com prioritzem ajudes com ara la Pirmi, que no s’està pagant, o com despleguem la renda garantida. El pacte social i l’econòmic han d’anar junts. Hem de parlar de polítiques d’habitatge, i també de la llei electoral o de la llei de finançament local. El monotema ha paralitzat totes les polítiques. Hi ha molta feina per fer que ha quedat aturada i això s’ha de recuperar. En aquest sentit, la gent del territori som importants.

Jo posaria en dubte que els partits del passat tripartit siguin realment uns partits d’esquerres, perquè s’han ajuntat amb companys de viatge que d’esquerres ho són ben poc. Com els d’Unió, que hem vist com han defensat polítiques com ara la reforma laboral o contra l’avortament. Configurar un tripartit d’esquerres no és igual amb aquests companys de viatge, així que hauríem de prioritzar quines polítiques necessita el país. Hem d’intentar recuperar aquesta cohesió social de la ciutadania. Hem de pactar el programa, que és el que ens permetrà veure quines polítiques defensem.