Des de la seva creació el 2009 i amb l’excepció d’un episodi de manipulació del mercat de l’any 2013, mai com en aquest 2017 el bitcoin s’ha manifestat com una realitat a tenir en compte en l’univers financer.

El primer de gener d’enguany, la capitalització de mercat del bitcoin se situava en poc més de 16.000 milions de dòlars, el doble que un any abans. En els 11 mesos transcorreguts de 2017, la capitalització quasi s’ha multiplicat per 12, fins més de 185.000 milions de dòlars. En el mateix període, el nombre de bitcoins ha crescut moderadament, passant d’uns 16 milions a uns 16,7 milions, és a dir, tota aquesta explosió de la criptomoneda ha estat deguda quasi exclusivament a una pujada sideral del seu preu. De fet, només els darrers dos mesos, des de 4.360 $ el primer d’octubre a 10.884 $ el primer de desembre.

Lògicament, aquesta pujada ha generat entusiasme entre els més aferrissats partidaris de les criptodivises i, especialment, entre aquells que quasi de forma sectària no se’n desprenen mai. A l’altra banda trobem la munió d’escèptics que ara tenen com a argument, a més del caràcter anàrquic (“descentralitzat”, diuen) del bitcoin per no tenir el suport de cap govern ni cap regulador, un gràfic vertiginós de pujada del preu i amb l’estètica d’una bombolla financera.

El bitcoin és una divisa digital. La major part d’aquestes –Ethereum, Ripple, Litecoin, Dash... i el mateix bitcoin-, són criptodivises, és a dir, basades en sistemes criptogràfics (protocols informàtics de comunicació segura que, a través d’encriptació eviten l’accés a tercers, cercant confidencialitat, integritat de les dades i la seva autentificació).

L’èxit del bitcoin ha generat moltes criptodivises, si bé totes encara a distància del bitcoin. L’oferta d’aquest és limitada en el seu nombre màxim (21 milions d’unitats del bitcoin) i ho és la seva generació o mineria, a través de la qual i requerint un poder computacional enorme i altament consumidor d’energia, es processa l’algoritme de forma descentralitzada, per anar generant blocs a través de la tecnologia Blockchain que es compensen als miners amb bitcoins. Tot amb un grau de dificultat que es va autoregulant per teòricament mantenir estabilitzat el sistema.

En els darrers anys, el bitcoin ha vist també una acceptació creixent –si bé encara limitada-, com a mitjà de pagament i com a reserva de valor, fins i tot generant alguns actius financers, vinculats a la seva cotització. Tot malgrat l’anonimat de la seva possessió (basada a disposar d’un codi personal), la manca de regulació i de garantia de governs.

Des del seu inici, la provisió de bitcoins ha estat amenaçada per hackers lladres. L’algoritme impedeix la seva falsificació però el sistema no evita intents permanents d’esbrinar els codis o d’aprofitar (especialment durant la bombolla bitcoin del 2013) el temps que el sistema triga a validar una transacció per duplicar-la o triplicar-la.

Altres riscos vinculats al bitcoin es poden derivar de les restriccions que té la seva liquiditat (per desprendre-se’n o fer-los efectius), d’una concentració de la propietat dels bitcoins en poques mans i de la seva pròpia situació desregulada que, per altra banda, també genera el seu atractiu.

El món de les criptodivises tot just s’està iniciant, com de fet la tecnologia Blockchain que les sustenta. D’una banda, hi ha moviments per integrar-les en les finances globals i, per tant, dotar-les d’usos més rellevants com a mitjà de pagament i com a reserva de valor; però, d’una altra, això podria representar la seva centralització, regulació i, per tant, pèrdua de la seva aura llibertària.

Els analistes no es posen d’acord. Tan nombrosos són els seus apologètics entusiastes com el escèptics o, fins i tot, els que blasmen o vituperen les criptodivises.