La mobilitat dels capitals o dels treballadors es pot llegir de moltes maneres. Les emigracions, o les immigracions, de treballadors, tècnics o empresaris són positives? Són negatives? Els moviments de capital, les deslocalitzacions, què, o qui, beneficien? Seat és una empresa alemanya? Endesa és espanyola? Grífols és irlandesa? Un sector de Port de Barcelona és xinès? Empuriabrava és de l’Ajuntament de Castelló? Port Aventura és d’una empresa dels EUA? Bimbo és mexicà? CEPSA és d’IPIC, d’Abu Dhabi? L’acord entre CaixaBank i Kuwait Investment Authority serà de llarga durada?

L’economia catalana ha estat sempre (d’ençà de la revolució industrial dels molins i de les fargues del segle XIII) una economia molt dinàmica, molt líquida, molt mòbil. Segons Antoni Robert, tradueixo: “Ferran El Catòlic era el sobirà de la major potència comercial i manufacturera de l’àrea mediterrània.” I, als segles XVI i XVII, “Catalunya i València, mantingudes una mica al marge de l’empresa imperial (hispànica), varen continuar amb les seves agricultures, amb la seva indústria i amb el seu comerç” (1943). A començament del XVIII, per exemple, un grup emprenedor de Mataró, en plena guerra de Successió, posa en marxa la mítica Companyia Nova de Gibraltar. O, unes dècades més tard, un fill de Balaguer dirigeix una important empresa militar, la Companyia de Voluntaris Urbans de Catalunya, la inventora de Califòrnia.

A finals del XVIII, a l’Aritmètica per a negociants de Benet Bails llegim que “de algunos años acá se han puesto en Madrid varias fábricas como texidos de hilo, losa, sombreros y texidos de seda, que esperamos serán de mucha utilidad”. Madrid –ho diu un il·lustrat català- comença a industrialitzar-se. Amb un retard de cinc segles, però.

Fins al novembre de 2017, tots els indicadors han anat assenyalant que, a desgrat de tots els intents desestabilitzadors dels governs de Madrid (els governs visibles i els governs ocults), l’economia catalana sortia millor de la crisi que les economies del seu entorn. Ningú no ha gosat dir el contrari.

Alguns, això sí, han anat amenaçant amb un futur complicat. Com si l’economia espanyola no tingués greus vells problemes. Com si no fos molt negatiu per a la seva economia que el govern regional de Madrid no faci pagar als seus rics l’impost de patrimoni.

El futur (com el passat, per cert) depèn, en part, de la mobilitat dels factors. Molts joves catalans (i no tan joves) fa anys que treballen fora, lluny. És bo per a ells? És bo per al país? Seguiran marxant? Tornaran? Molts joves d’arreu del món, venen. A la Facultat d’Economia, un noi originari de Paquistan tria de fer un treball sobre Joan Crexells.

També les empreses són, sortosament, mòbils. Per a les de fora, Francesc Cabana, al 1984, ens ho va explicar a: Les multinacionals a Catalunya. Abans, i després, les multinacionals catalanes esperen un llibre semblant.

A l’era digital, seguim necessitant creure en els bancs. Potser encara necessitem creure-hi més, car la seva presència al carrer s’està volatilitzant. La Caixa esdevindrà valenciana? Joan Fuster, estigui on estigui, n’estarà ben content.