Quan mires les enquestes de fertilitat de l’Estat, per exemple les que he estudiat de l’any 1999 al 2006, on analitzàvem per què no es tenen els fills que es vol tenir, la major part de les respostes estan lligades a la feina i al sou que no es té, l’accés a l’habitatge surt enmig del rànquing i coses que nosaltres pensem que són essencials, com les escoles bressol, estaven molt més avall, realment el més important és tindre un bon sou.

Això és important esmentar-ho, perquè varia molt segons el lloc. Aquí no es facilita, es soluciona amb els extraescolars, quan a la majoria de països els nens surten de l’escola a les 15 hores i les mares tenen horaris laborals fins a migdia. En algunes professions ben remunerades, com els advocats o consultoria als EUA, el salari per hora augmenta a mesura que augmenta el nombre d’hores que hi destines.

Per poder ocupar llocs de direcció massa sovint has de fer presencialisme i les dones són normalment les que acabem desapareixent.

En l’anàlisi que vaig fer a l’Estat espanyol entre 1999 a 2006, les dones que treballen en el sector públic són les que tenen menys diferència entre el nombre de fills que voldrien i els que tenen finalment. Però també en les famílies en què és l’home el qui treballa en el sector públic es tenen més fills, i no tant perquè es cobri més sinó per l’estabilitat que suposa.

És un problema per molts aspectes, no es pot perdre el talent femení, que cada cop està més format i a més té més esperança de vida, en termes laborals és insostenible i no ens adonem de la bomba que tenim. En una estructura poblacional amb tanta població vella, no hi haurà qui pagui les pensions. Som cada cop menys joves i els grans cada cop viuen més anys. A Espanya és molt pitjor perquè hi ha més atur, la capacitat de pagar pensions és molt baixa i a sobre la guardiola ja no existeix.

S’ha de ser més honestos i permetre que la gent creï sistemes de capitalització alternatius.

És un tema molt curiós, i s’explica en part per l’aposta que han fet per socialitzar la família; pot resultar una mica exagerat però hi ha bona part de realitat. La idea ha consistit a expandir molt el sector públic i encabir les dues necessitats. Es van crear, sobretot a l’àmbit local, molts serveis públics de suport a les famílies, que ha donat feina sobretot al col·lectiu femení. Ara com ara, més de la meitat de les dones treballen en el sector públic, la participació en el mercat laboral és bastant alta, hi ha seguretat i tenen uns permisos per maternitat mot generosos. Això, però, només es pot fer si no es disposa d’un sector privat molt productiu com allà. La part negativa és que està limitant les dones a entrar en una altra tipologia de treball, els costa fer carreres professionals molt bones.

Hi ha tot un debat teòric de si la fertilitat és procíclica o contracíclica. Es qüestionen altres elements com que els nens costen molt més que les despeses associades, sinó també el fet que un membre de la parella ha de deixar de guanyar per tenir-ne cura, és a dir, el seu preu va lligat al teu salari. Així el cost del nen és més alt quant més bon salari tens. En el model del premi Nobel Gary Becker, es mostrava justament que quan no es treballa és el moment de tindre fills, perquè és quan el cost d’oportunitat és més baix, però la realitat és que amb un creixement de l’atur constant i de llarga durada, aquesta teoria és molt complexa. Quan es tenen fills la possibilitat de trobar feina és més difícil, per tant a llarg termini es baixa la renda de la llar.