Hi soc no pas a títol personal sinó en representació d’Units per Avançar, que m’agrada dir que és el primer partit postprocés i que recull una part del que ha estat Unió. No és una integració de persones, és un acord polític.

És excepcional. I així ho reconeixem. Hi ha una manera d’explicar-ho que em sembla que ho fa bastant comprensible: si tinguéssim un sistema de dues voltes com el que tenen a França, aquesta aliança seria probablement una aliança de la segona volta.

Ni nosaltres ens hem tornat socialistes ni ells han anat cap al centre o cap a la seva dreta. Tenim programes polítics que es diferencien en coses, i en algun àmbit probablement tindrem alguna dissonància que haurem de resoldre. Però compartim una major: per evitar que ara anem d’un extrem a l’altre, dels independentistes a aquells que ara volen parar els peus als independentistes, hi ha d’haver una expressió catalanista al mig. Entenem les raons dels independentistes i, alhora, hem de parar els peus a aquells que ens volen passar el ribot. Nosaltres es situem al mig. Ni volem DUI ni volem l’article 155.

Amb el PP sol, el 155 s’estaria aplicant molt pitjor. El PP tenia una majoria suficient al Senat per tirar-lo endavant.

Han donat suport al 155 i podien no haver-ho fet, cert. I Units per Avançar ens podríem haver quedat sols i sense contradiccions; però hem optat per una opció que suposa pactar entre diferents. Perquè això és el que vindrà. Haurem de pactar entre diferents. Hauria preferit no arribar fins aquí? Sí. Però també hauria preferit que el president Puigdemont aquell dijous famós hagués convocat eleccions. Perquè això no hagués desencadenat el 155. Dit això, el PSC el que ha fet ha estat intentar minimitzar alguns dels efectes de la DUI, com als mitjans de comunicació públics.

Sí. Podien no haver-se compromès amb el 155; però llavors tot plegat hauria estat molt més agressiu. I ara ja ho és molt, massa. Per això haguéssim preferit unes eleccions convocades per Puigdemont. I que Rajoy hagués donat solucions polítiques a un problema que és polític. Cal tornar a la normalitat.

Em sento coherent defensant el que vam defensar el 27-S, que és una disposició addicional a la Constitució que empari tot el que té a veure amb Catalunya, el respecte a l’autogovern, la nostra llengua, la nostra identitat, el finançament... El PSC té un model diferent, però coincidim que el camí és la reforma d’Espanya.

Sí. I cal dir-ho amb claredat. Caldrà temps i altres eleccions pel mig. S’haurà d’anar fent camí. I a mi m’espanta molt obrir el ventre de la Constitució i començar a operar sobre el títol vuitè. Per això defenso una reforma addicional, que acota i singularitza, i que et garanteix determinats drets.

Però caminar per fora de la Constitució fa que Europa ens escolti? No. Ha portat seguretat jurídica a les empreses? No. Ha portat cohesió social? No. I hi ha una certa fractura social. S’haurà de prendre paciència i que cadascú exposi els seus projectes. L’independentisme ha de fer una profunda reflexió sobre si el camí de la unilateralitat ha portat alguna cosa positiva al país. A mi em sembla que no.

Sí, però és conseqüència de la DUI. La qüestió és que mentre debatem tot això el país té moltes coses per endreçar. Per això intentem aportar serenitat. Catalunya té una gran desavinença amb Espanya? Sí. I el que cal és trobar acords. El pitjor que ens pot passar ara és una majoria absoluta de l’independentisme, o que guanyin aquells que ens volen convertir en una diputació provincial.

M’agradaria.

Jo veig factible Iceta president d’un govern amb minoria. Guanyant-se el pa cada dia. Fent que uns i altres el deixin fer, amb el punt de serenitat que té, per l’excepcionalitat del moment. Jo no em veig pactant ni amb ERC ni amb el món constitucionalista que ens va dient cada dia que hem de pactar amb ells. Hi ha moltes diferències, amb ells.

Sí. Però a l’Ajuntament de Barcelona fan el contrari.

Una concatenació d’errors. El ple del 9 de novembre del 2015 va ser un error; i també ho va ser aprovar la llei de transitorietat, que ens fa transitar fora de la Constitució. Això, Europa no ens ho perdonarà mai. I, és clar, també va ser un error la declaració d’independència. No soc ningú per donar lliçons, però calia un punt més de prudència i de paciència.

Si m’ho demana a mi personalment, crec que potser l’error va ser que no vam tenir el coratge d’abandonar abans el govern de CiU, quan ja tot anava orientat cap a l’independentisme. I en això jo hi tinc molta responsabilitat.