No. Precisament, la ciència és tot el contrari. La ciència passa per analitzar el fets, establir hipòtesis, comprovar-les, verificar-les amb fets experimentals i elaborar teories. La ciència és, doncs, tot el contrari de la màgia. És veritat, però, que a vegades passen coses impossibles, coses noves, i aquí tenim la ciència per estudiar-les i per buscar-hi una explicació.

Tot i això, ens hem d’aturar i dir que una part de la ciència en la història l’han fet gent que ja eren una mica mags. Sense anar més lluny, i en el cas de la química, ens trobem amb els alquimistes. Aquests –i això és important– van saber trobar i aplicar nous mètodes, nous materials i substàncies que han fet evolucionar la ciència.

Totalment. És fantàstic. Molts dels avanços científics que es donen, i que la gent no coneix encara, es fan servir en el món de la màgia professional. I això és magnífic. Molts dels grans espectacles són aplicacions imaginatives de descobriments científics. Sense anar més lluny: l’electromagnetisme o, fins i tot, nous algoritmes, fórmules matemàtiques, nous materials, alguns dels quals encara fins i tot no tenen una aplicació més a l’abast de tothom, ja els apliquen els mags. Amb tot això, els mags fan coses aparentment impossibles –tot i que no ho són, d’impossibles– però entren en el món de la il·lusió.

Sí. Els jocs de màgia es poden fer servir per cridar l’atenció i també per fer visibilitzar millor temes que són realment complexos. El nostre grup vol explicar coses complicades de l’àmbit de les matemàtiques, la física, la química i, fins i tot, la biologia molecular, amb jocs de màgia. Per què? Doncs perquè pensem que és una manera meravellosa d’arribar a tothom, a la societat.

Ja fa molts anys vaig fer un curs de màgia i m’hi vaig aficionar. Des que soc un mag aficionat que em pregunto de quina manera es podia fer servir la màgia en el marc de la universitat i, molt especialment, en tot el que fa referència a l’educació en general. I, també és lògic, com tot això es podia connectar amb la ciència; vindria a ser com la ciència explica la màgia i com la mateixa màgia pot explicar la ciència. I ja ho veu: des de fa uns deu anys hi estic treballant. Ara, i dins l’àmbit de la nostra recerca i també amb la recerca que fem en comunicació de la ciència, amb la doctora Sílvia Simon i un company que tenim a Madrid, en Fernando Blasco, i amb tot un equip de joves divulgadors, estem buscant noves fórmules de comunicar a través de la màgia. Noves fórmules d’explicar la ciència fent servir les tècniques de l’il·lusionisme. I també, i aprofitant els nostres coneixements científics, creant jocs nous. Tenim projectes finançats a través de la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia, o a través del mateix consell social i d’altres. És veritat que són projectes que no requereixen molts diners, però tenim una estratègia per anar avançant en aquest àmbit.

Sí, per descomptat. Precisament, ara fa unes setmanes, amb la doctora Sílvia Simon, directora de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital, vam assistir al VI Congrés de Comunicació Social de la Ciència, on es va debatre llargament aquest tema que vostè planteja. La universitat no ha de tenir només les funcions tradicionals de docència, recerca i transferència, sinó que també ha de relacionar-se bidireccionalment amb la societat. Comunicar la recerca i divulgar no només el coneixement de la ciència sinó de qualsevol camp, des de lletres fins a ciències socials; rebre’ls és una obligació de la universitat i un dret dels ciutadans.

Treballem en diversos projectes. Ara, en aquest moment, en tenim diversos, però fonamentalment dos en l’àmbit de la comunicació de la ciència: el primer, el de la Màgia de la Ciència, que estudia la relació entre aquests dos àmbits, focalitzant-t’ho en educació; i el segon, Comunicació Low Cost de la Ciència, vol divulgar la recerca del coneixement científic utilitzant els recursos que tenim i treballant l’atenció de la gent.