Va ser un dia molt feliç. De moltes emocions, i totes bones. Veure tanta gent, poder-te retrobar amb la família, amics del poble, amb companys i treballadors del departament, i veure l’escalf de tanta gent, demostrant tanta força pacífica i festiva, va convertir un dia que era molt fred a Brussel·les en un dia de llum i escalfor.

Ara vivim una etapa de silenci a la UE, d’expectativa, i no diran res. Però estan tots molt expectants. I no només les institucions. També interpel·lem a tota la ciutadania. Estem demostrant als ciutadans d’altres països i regions que el que defensem apel·la als drets fonamentals, a allò tan bàsic que qui decideix, en democràcia, és la ciutadania. I això arriba a la resta de ciutadans europeus. Nosaltres sempre hem sigut europeistes, entenent la Unió Europea com un bastió de la democràcia. I malgrat el que pugui semblar per l’actitud que han tingut les institucions fins ara, la força d’Europa és la seva ciutadania.

Els hem d’interpel·lar a ells. En cada discurs ho fem. I també als partits del 155 i al govern espanyol: què pensen fer quan una majoria ciutadana digui que vol continuar el projecte de construir la República? Continuaran reprimint, portant gent a la presó, negant la democràcia? Ho tornaran a fer? Aquestes no són unes eleccions normals: per tot allò que ens hi juguem, i per la manera com s’estan celebrant.

Són unes eleccions no volgudes i no hi ha igualtat de condicions, però la democràcia és el nostre terreny de joc i hi anem a totes. Tenim caps de llista que són a la presó o a l’exili; una junta electoral que pren decisions qüestionables, que segons com es mirin no es poden considerar imparcials. Nosaltres anem a guanyar, a totes, encara que les condicions en què es donen segur que tindran influència en el resultat i no deixarem de denunciar-ho.

És la gran pregunta, però no per a nosaltres. Nosaltres volem guanyar, el nostre objectiu és la República, fer un país de tothom per a tothom, per resoldre els problemes de la gent. Què farem si no ens deixen? Depenent del resultat del 21-D, però sobretot de què faran els que defensen el 155 i com respondran l’Estat i les seves institucions, veurem quines decisions hem de prendre. Els qui som a l’exili sabem que si demà posem un peu a Catalunya anirem a la presó, simplement per haver actuat segons el mandat polític i democràtic dels ciutadans. Si ens mantenim a Bèlgica, podem sostenir aquest mandat i obrir l’escletxa que hem obert a Europa, demostrant que a Espanya es prenen decisions contra la voluntat democràtica dels ciutadans i que no s’ajusten a dret. Si el 21-D guanyem, serà per fer la República, i la pregunta l’hauran de respondre els del 155 i l’Estat: respectaran el que decideixi la gent, o no ho faran? Si ho respecten, els càrrecs escollits per la gent hauríem d’exercir sense problemes i desenvolupar allò que estem proposant als ciutadans.

Hauran demostrat als ulls del món i dels seus propis ciutadans que no són demòcrates. I nosaltres haurem de treballar de manera coordinada entre un govern fort des de Catalunya i els que som a l’exili.

Si no podem tornar, des de l’exili podem complementar aquí la feina que es faci allà. En cas que, per desgràcia, tornessin a no respectar l’exercici de la democràcia i continués la repressió, ens tocaria donar veu al mandat legítim que no es vol respectar. Haurem de treballar conjuntament amb el govern que es formi a Catalunya. I ens farà falta que sigui un govern fort, capaç, amb polítiques per fer realitat la República i que estigui determinat a fer-ho. Per part d’ERC és clar que això hi serà, amb gent que sempre ha tingut clars els valors republicans, buscant solucions als problemes, i amb un equip humà més preparat que mai.

El debat central no hauria de ser aquest. Ja trobarem la manera d’articular la relació entre els que ens toqui seguir a l’exili i els qui estiguin al capdavant de les institucions a Catalunya, formant un govern fort. I estic segura que serà respectant les persones que estiguem a exili. Jo continuaré sent consellera a l’exili mentre no pugui tornar, perquè no podré donar per bona la destitució de càrrecs imposada de forma antidemocràtica i il·legal per l’Estat. No perdrem la condició de govern exiliat mentre no puguem tornar, igual que Forn i Junqueras són govern legítim mentre no puguin sortir de la presó.

En l’aspecte pràctic, poc: tenim clar que per la nostra seguretat hem de mantenir-nos dins de Bèlgica, i que si ens arrisquem a anar a qualsevol altre país, en poc temps poden dictar una altra ordre. En l’aspecte polític, és una gran victòria. Per a nosaltres, i per als milers de persones que pateixen persecució judicial a Catalunya. La justícia espanyola no vol ser vigilada, perquè queda en evidència que actuen fora del marc del dret i de les garanties mínimes. No vol ser comparada amb la d’un estat democràtic, perquè no és homologable. Estan llançant missatges triomfalistes, de guanyadors, quan tenen més por que mai, perquè amb la nostra persistència estem aconseguint que es vegi que van amb peus de fang, que Espanya és una democràcia que no és plena.

La segueixo. I sé que a partir de les zero hores de dilluns tenen l’autorització perquè la Guàrdia Civil s’endugui, si cal fent ús de la força, les obres de Sixena. És una mostra més de l’aberració que suposa l’aplicació del 155, i la baixesa moral i ètica de qui utilitza la cultura per a motius polítics. Un museu és un símbol de cultura, i que s’hi entri per la força, a més de posar en risc el patrimoni i fer-ho sense tenir en compte el criteri dels professionals, és una aberració i un contrasentit respecte als valors de la cultura.

Tinc la consciència tranquil·la amb el que es va decidir. Ara tenim lliçons apreses i segurament faríem coses diferents. Jo no em podia ni imaginar el grau de violència gratuïta que va perpetrar l’Estat l’1 d’octubre, precedit per un avís molt greu el 20 de setembre amb les detencions sense justificació. Podíem imaginar que farien moltes coses per intentar evitar el referèndum, però no aquella violència directa contra els ciutadans, com tampoc fins a quin grau serien capaços de manipular la justícia per detenir i empresonar amb acusacions vagues i gens fonamentades. Van creuar totes les línies vermelles. Vam prendre les decisions que en aquestes circumstàncies calia prendre.

Si plantéssim cara a la violència, guanyen ells. Qui té l’exèrcit, armes, policies, un poder judicial al qual manipulen com ells volen, i cap escrúpol per fer-lo servir, són ells. També un poder mediàtic i econòmic en connivència. Per això, plantar cara a aquesta violència amb les seves armes no és la via. Ells potser seran els campions de la violència, però nosaltres som els campions de la democràcia. Som forts i persistents i ens movem amb els valors de la democràcia i el respecte. I la democràcia s’acabarà imposant a la violència.