La pre­visió és d’uns 5 mili­ons de qui­los d’oli. Una mica per sota de la mit­jana que tenim, tot i que s’ha de dir que és una mica infe­rior a la que esperàvem per culpa de la sequera. A l’octu­bre va ploure però ja era massa tard.

Apro­xi­ma­da­ment 8 mili­ons de qui­los. Però també és veri­tat que aques­tes xifres no són nor­mals. Perquè l’oli­vera és un arbre molt anyívol, que detecta tots els can­vis cli­ma­tològics, que fa que un any hi hagi molta pro­ducció i l’altre, molt poca. Ja sabem que és habi­tual en el nos­tre sec­tor.

Cada anyada és una mica dife­rent. L’any pas­sat va ser un any que l’oliva era molt verda, la madu­ració anava molt endar­re­rida i això va donar uns tocs de picant i amarg. Aquest any ha estat una mica al revés. S’ha avançat bas­tant la collita i ha donat uns olis més equi­li­brats i amb aro­mes molt bones. En defi­ni­tiva, la matèria pri­mera és de molta qua­li­tat.

Les més pri­me­ren­ques s’ini­cien a pri­mers d’octu­bre, que donen uns olis més verds i potents, i els més tar­dans van començar a pri­mers de novem­bre. Tot ple­gat s’acaba als volts de Nadal o fins i tot a mit­jans de gener.

Sí. Però encara hi ha una part que es fa de forma tra­di­ci­o­nal, que con­sis­teix a pen­ti­nar les rames per fer caure les oli­ves sobre les bor­ras­ses. Però és cert que cada vegada més s’està pas­sant a sis­te­mes més mecànics per sac­se­jar les oli­ve­res. I també s’uti­litza la tècnica del vibra­dor de soca, en arbres que no són massa grans. Els ginys elèctrics de bate­ria van en aug­ment.

Estem sobre els 8.000 pro­duc­tors a la nos­tra DOP, que englo­ben més de 12.000 hectàrees de diver­ses comar­ques, com el Baix Penedès, la Ribera d’Ebre, el Pri­o­rat, el Baix Camp, el Tar­ra­gonès o la Conca de Bar­berà.

Sí. En tenim de totes les carac­terísti­ques. N’hi ha d’afec­ci­o­nats de cap de set­mana, però també tenim pro­duc­tors pro­fes­si­o­nals que exer­cei­xen molt bé la seva feina, que és l’única que tenen com a modus vivendi fami­liar.

Van en aug­ment i això és bo. Fins ara hi havia tres enti­tats que comer­ci­a­lit­za­ven la seva pro­ducció a l’exte­rior i ara ja estem en nou. S’exporta a gai­rebé tots els con­ti­nents, menys Àfrica. Cada vegada hi ha més enti­tats que expor­ten i més països que reben els nos­tres olis.

A fora de la Unió Euro­pea des­ta­quen Japó, Taiwan i els EUA. I din­tre de la UE és molt variat. Des dels països nòrdics fins Ale­ma­nya o França i molts altres països.

El preu, a banda de la pro­ducció que s’envasa, hi ha el de l’engròs. L’objec­tiu de les DOP sem­pre seria enva­sar el 100 per cent. Això seria l’ideal. Per això llui­tem. Ara estem al 66% d’enva­sat del que es pro­du­eix. L’altre 34% ha de des­ti­nar-se a l’engròs amb cis­ter­nes i aquest preu de l’engròs ve molt mar­cat per la pro­ducció anda­lusa, esta­tal i mun­dial. En tres anys, per qüestió d’oferta i demanda, els preus han estat bas­tant bons després d’un període de temps que els preus eren baixíssims. El preu del detalls, de l’enva­sat, està en bons nivells els dar­rers tres anys, i aquest serà el quart que es manté prou regu­lar.

Hi haurà man­te­ni­ment de preus però amb una lleu­gera tendència cap a l’alça. S’ha de dir que aquests preus l’any pas­sat van ser molt alts. Nosal­tres som molt com­pe­ti­tius.