No es tracta del que pugui dir, sinó del que se’n farà. No tinc res a amagar. Tinc la tesi que no hem comès cap delicte; tot el que hem fet ha estat ben públic i escrupolosament legítim des del punt de vista democràtic i, sobretot, de les conviccions no violentes. Ara, s’estan utilitzant informacions amb intencionalitats judicials que no tenen lògica jurídica, i aquest neguit hi és.

Aquesta pregunta no s’ha fet mai així. A part, que s’ha aplicat el 155 és un fet i el que un pugui interpretar és del tot irrellevant. Quina utilitat té que hi hagi una declaració en un sentit o en un altre? En justícia no haurien de comptar les intencions, sinó els fets. L’aplicació del 155 és molt discutible des del punt de vista de la legalitat i vulnera principis flagrants dels drets fonamentals. Tinc molt clar que estem davant un problema polític, i no jurídic, i totes aquestes accions de caràcter judicial no resoldran el tema. I així ho hem expressat sempre que se’ns ha preguntat davant del jutge.

Personalment, des que les coses van derivar cap a la via judicial, no tinc cap por d’afrontar-la, perquè tinc molt clara la meva defensa. Que hi hagi quatre persones a la presó amb l’argument que si no hi fossin suposaria un perill perquè promourien actes violents és indigne, injust, ignominiós i, sobretot, és mentida. I cal demostrar que al darrere no hi ha una voluntat de l’Estat de fer justícia, sinó una incapacitat de donar resposta a una demanda pacífica, legítima i democràtica d’una part molt significativa de la població de l’Estat. A partir d’aquí, les valoracions personals em semblen irrellevants des del punt de vista de l’anàlisi política, perquè tot això està absolutament instrumentalitzat.

He fet el que he fet i en responc. No jutjaré el que han fet els altres; cadascú pren les seves decisions en funció de les circumstàncies. És legítim i té tot el meu respecte. Per la meva condició de cap de llista i per la valoració que en vaig fer amb el meu entorn més immediat, creia que em pertocava això i no me’n penedeixo gens, ni per un segon.

No ho valoraré, perquè això no resoldrà la qüestió, que està per sobre. Qualsevol cosa que digui en aquest sentit és irrellevant des del punt de vista polític, però també judicial. I crec que és un error polític des del vessant dels que volem defensar el dret democràtic a decidir encallar-nos en aquest debat. També és un error per part dels que creuen que per aquesta via eliminaran aquesta voluntat, perquè no passarà. I és un error per part de l’Estat creure que amb aquestes actituds aconseguirà sotmetre la voluntat col·lectiva. És un error en qualsevol àmbit.

Que no guanyem el 21-D garanteix que no ens en sortirem durant molts anys. Això és un fet. Si la propera presidenta es diu Inés Arrimadas, entrem en una dimensió d’absolut ostracisme social i institucional que durarà molts anys. El contrari garanteix alguna cosa? No dic que sigui una garantia automàtica, però en tot cas és una oportunitat, i és evident que, perquè els quatre que hi ha a la presó puguin sortir i els cinc que hi ha a l’exili puguin tornar algun dia, hem de guanyar i, sobretot, no ha de guanyar el 155. He sortit amb la convicció absoluta que fins al 21 hem de fer tot el que faci falta perquè la gent recuperi la convicció que cal guanyar de manera incontestable perquè no hi hagi dubtes. Sempre s’ha dit per deslegitimar-nos que no érem majoritaris; doncs demostrem que no és així. En lloc d’estar contínuament pensant en el que s’hauria hagut de fer, pensem en el que hem de fer. Hem de construir una societat cohesionada i justa. Això també ho vol molta gent no independentista, però és evident que amb unes institucions intervingudes per un partit que té el 8% dels vots això no passarà.

Cal superar aquests debats, també periodísticament. No porten enlloc. És necessari que entenguem la prioritat: tenim el bloc del 155 instal·lat a les nostres institucions, i hem de tenir molt present que això és el que cal revertir. Hi ha una majoria social clarament en contra, i això és el que importa. Jo vaig liderar una candidatura, Junts pel Sí, amb gent amb sensibilitats molt diverses, perquè hi havia un projecte amb un objectiu compartit que segueix sent vàlid avui. Que hi hagi diferències d’opinions no només és normal: dona salut democràtica a un país. I que tingui objectius compartits dona fortalesa a un país.

Les fórmules poden ser tan diverses que entrar en si una és millor que l’altra és absurd, perquè totes tenen pros i contres, no n’hi ha cap que sigui ideal i les altres, un desastre. En un moment es va optar per una opció i ara s’ha optat per una altra. El gran error que ha comès històricament l’independentisme és quedar-nos encallats en debats que ens paralitzen, i avui no ens el podem permetre. Si el 21-D el més votat és Cs i per tant la presidenciable és Arrimadas, és un desastre col·lectiu.

O no. Quin sentit té preguntar-nos això en plena campanya? Resol res? Estem davant d’una oportunitat; doncs aprofitem-la. Estem permanentment en l’“i si...”. Volem entendre o no la magnitud de la qüestió a què ens enfrontem? Si l’entenem, l’“i si...” aporta ben poc al debat. Ara s’ha optat per aquesta fórmula, i té l’avantatge que des de diferents perspectives pots incidir en un mateix missatge que en realitat té moltes veus. Hi ha moltes visions de com ha de ser el país. Per què ho hem de reduir a una? Mirem la riquesa de la diversitat. Jo he optat per la llista de Junqueras, perquè crec que és l’hora d’ERC, i és l’opció que em fa sentir més còmode i que pot aportar més en la construcció del país des de la justícia, la igualtat, la diversitat i la transversalitat. Això, que era l’esperit també de JxSí, crec que avui ho representa ERC. Hi ha altra gent que ha pres altres decisions i hi tinc total respecte.

És que no cal. Com es pot imaginar algú que puc tenir cap animadversió envers gent amb qui he compartit govern i presó? És fins i tot ofensiu que algú ho pugui insinuar. No hi ha cap motiu, necessitat ni raó que justifiqui buscar diferències on no hi són ni per trajectòria ni per objectiu. Encara més: crec que tenir clar que són projectes diferents però compatibles i amb objectius compartits ens dona molta més força que estar preguntant-nos contínuament per què no hem fet allò o allò altre.

He estat un mes a la presó pel compromís amb un projecte amb gent que té visions molt diferents. Ens hem posat d’acord o no amb ella tot aquest temps? Doncs deixem d’estar preocupats sempre per si fem o no. He compartit cel·la a la presó amb Joaquim Forn, gran persona d’una altra ideologia política...

No, perquè és de conviccions plenes, de fermesa democràtica inqüestionable i compartim visions molt similars del que s’ha de fer, més enllà de si estem en la mateixa llista. Per què no podem entendre que pensant de manera diferent podem posar-nos d’acord? És la gran fortalesa de qualsevol projecte polític. Vaig liderar una llista així, i no em fa cap vergonya dir que gent d’altres formacions em mereix tot el respecte pel que han fet i estan disposats a fer. Superem aquests debats: fa anys que hi estem encallats i no han dut res positiu.

Cada llista presenta el seu candidat, i el d’ERC és Oriol Junqueras i està tancat a Estremera, on no té les mateixes oportunitats que la resta. Qui serà el president dependrà dels resultats i de com es formin les majories parlamentàries. És molt important que el 21-D la gent vagi a votar en funció del projecte que vol construir, no d’una sola cosa, d’una persona. I és important que des de la diversitat d’aquests projectes trobem la manera de posar-nos d’acord per construir les majories necessàries per al projecte de país plural que necessitem. Això és una democràcia parlamentària, no estem en un sistema presidencialista. Durant un temps aquesta fórmula ha estat una; a partir del 21, en funció del que passi, pot ser la mateixa o una altra. És un debat que ja vam tenir el 2015 i que hauríem d’haver superat. És molt necessari entendre que això no va de persones, sinó de majories i projectes col·lectius. No confonguem el debat: si el resultat el 21 no és que hi ha una o diverses llistes clarament per sobre de Cs i el PSC, la lectura serà molt diferent. Anem per passos.

No sé si Junqueras podrà sortir de la presó i agafar l’acta de diputat, o si el president Puigdemont podrà tornar. El fet rellevant ara no és això sinó que perquè puguin tornar o sortir de la presó hem de guanyar el 21-D. I hi ha d’haver almenys una formació sobiranista que quedi indiscutiblement guanyadora. Hem d’aprendre a fer els debats que toquen a cada moment, ens hem equivocat massa vegades fent les preguntes equivocades, i les respostes no ens han permès resoldre la qüestió urgent.

Això és una possibilitat? El primer que cal fer és guanyar el 21-D, és imprescindible. I, d’allà, ja se’n derivarà quins pactes es poden fer i quin govern en sortirà. Ara el tenim intervingut per un 155 que és inconstitucional.

D’entrada hi ha una sentència que està recorreguda, no és ferma. I per definició, executar-la és més que qüestionable des del punt de vista judicial. Ho dic perquè n’hi ha que tenen molt pudor amb el tema de la legalitat segons com, i per altres aspectes són més laxes. Hem d’aprendre alguna cosa d’aquests dos anys: a fer els debats que pertoca en funció de la realitat que tenim, perquè mentre ens encallem hi ha un 155 operatiu. I mentre no tinguem un govern, hi haurà un 155 operatiu.

L’acció exterior està perfectament prevista en l’Estatut i la Constitució, i moltes decisions que s’estan prenent en el marc del 155 són directament contràries a l’ordenament vigent. El que puguem fer en el futur dependrà del que passi el 21-D. Segons els resultats, ens podrem plantejar unes opcions o unes altres, i en aquests moments hi ha prou consciència col·lectiva de la gravetat que té allargar la situació per entendre que la preocupació no ha de ser qui serà el president o si es podran obrir ambaixades, sinó si podrem realment tenir la majoria que ens permetrà recuperar la dignitat de les institucions.

Potser algú tenia expectatives diferents, però jo sempre he estat molt conscient de què era la UE, un projecte bàsicament format per estats que defensa els interessos dels estats, que alhora responen als interessos dels seus governs. I aquí hi ha molta diferència entre les opinions públiques de les societats de molts d’aquests països i els interessos particulars d’alguns d’ells.

Europa no és un ens autònom: el repte de fons és que tothom entengui que hi ha un problema polític que cal resoldre políticament, i que per molt que algú empri la via de les porres i la violència o per la instrumentalització de la justícia, no l’aturarà. La mobilització a Brussel·les va demostrar que, passi el que passi el 21-D, aquí hi ha una realitat que no desapareixerà i no es resoldrà en quatre dies, i encara menys per la via repressiva. L’1-O també va mostrar al món dues realitats: la voluntat i determinació pacífica de la ciutadania i la resposta de l’Estat. I el fet que a uns membres del govern ens tanquessin a la presó, i que encara n’hi hagi de tancats, també ha mostrat la dimensió del problema. Tot això és un procés que va superant etapes, que s’han d’anar consolidant.

Tinc plena tranquil·litat d’esperit per haver complert un mandat democràtic. Dit això, constato que la via del barrot, la porra, la querella, el fet de tenir-nos a la presó, no servirà per resoldre això. Per tant, determinació. Què he sentit? L’absoluta convicció que no és manera de solucionar res en un estat de dret.

No hi entraré, tothom ha vist com reacciona l’Estat. L’1-O no hi va haver una amenaça, hi va haver un fet. No és un fet que la ministra de Defensa hagi dit reiterades vegades que estava disposada a tot per aturar-ho? És un fet l’A por ellos que hem vist tant? Parlo de fets, que cadascú tregui les seves conclusions.