M’ha costat molt saber què dir-los i ja els he escrit dos cops. He volgut poder dir-los una cosa important, la cosa “correcta”. I aquest fet m’ha frenat. Però això és un error. Saps quan algú mor i et preocupa dir la cosa adequada a la família i llavors et quedes en silenci? És millor dir alguna cosa que quedar-te en silenci. No importa tant el que diguem com que els diguem alguna cosa. Estan allà en aquelles cel·les fredes, a soles, sense les seves famílies. Cada carta que els arriba és un escalf, és un recordatori que els estimem, que agraïm el seu sacrifici, que no els hem oblidat i que no els oblidarem fins que els hagin alliberat, i que ara mateix sabem que la millor, de fet l’única, cosa que podem fer per alliberar-los és votar el 21-D a favor d’algun partit independentista. Si guanyen els del 155, no sé si sortiran mai, i això senzillament no pot ser. No ho accepto.

Amb angoixa. Em sap greu que no hem aprofitat la victòria del referèndum en què el poble va insistir a exercir la democràcia. I entenc que o la defensem el dia 21-D votant amb tota la nostra força o ho pagarem molt car. Tampoc no em fa gaire gràcia una certa reculada que he sentit de part dels polítics. Cada pas enrere rebrà la resposta implacable de l’Estat. La gent no recula.

Són il·legítimes, convocades pel PP en nom del Gobierno de l’Estat, per controlar un país on representen el 8,5% de la gent, en conxorxa amb Cs, que els farà de marca blanca, i del PSC, que ha venut la seva ànima al diable. I alhora són unes eleccions per tornar a explicar, al món i a nosaltres, que volem ser lliures.