Un poema de Salvador Espriu. “Però en la sequedat arrela el pi / crescut des d’ella cap al lliure vent / que ordeno i dic amb unes poques lletres / d’una breu i molt noble i eterna paraula: / m’alço vell tronc damunt la mar, / ombrejo i guardo el pas del meu camí, / reposa en mi la llum i encalmo ja la nit, / torno la dura veu en nu roquer del cant.

Jo no soc jurista, però llegint la definició de “presos polítics” la conclusió que en trec és que, efectivament, això són. Privats de llibertat per haver exercit un mandat democràtic. I és evident la motivació política del seu empresonament. Constatar això m’entristeix profundament i el sentiment d’indignació se m’imposa cada dia amb més força.

Tinc sentiments contradictoris. No m’agraden les imposicions ni les prohibicions i em semblen unes eleccions envoltades de tot això. El dret d’expressió limitat, candidats a l’exili o empresonats, la Generalitat intervinguda. Polítics fent campanya amb el terme agressiu de l’“A por ellos”, o l’“Ara sí que votarem”, menyspreant aquelles persones que vam rebre cops per votar i per creure en la democràcia l’1-O. És insultant. I al mateix temps, com a demòcrata, em sento amb el deure de votar una de les tres opcions que em representen. Darrere de la meva expressió de vot no hi ha odi ni menyspreu envers Espanya ni cap a la resta de catalans que no pensen com jo, només la certesa que tot aquest engranatge polític i judicial que ha volgut frenar unes idees amb violència i prohibicions acabarà caient per la força pacífica de la raó.