No, no. Les lleis són les lleis i el que les ha d’interpretar és, en tot cas, el Tribunal Constitucional. D’opinions, n’hi pot haver moltes, però fins i tot el Consell de Garanties Estatutàries diu que la convocatòria electoral és correcta. Per tant, en fi, jo no soc aquí per fer debats jurídics, sinó debats polítics, i el que ha estat un fracàs és la via unilateral i il·legal –això ja ningú ho posa en dubte–, no només perquè no ha assolit els seus objectius, sinó perquè, a més, ens deixa un país socialment dividit, econòmicament afeblit i amb una imatge molt malmesa. I ara el que hem de fer des del meu punt de vista és canviar de rumb per intentar retornar a una via d’estabilitat i prosperitat.

Com que nosaltres sempre fem cas de les resolucions judicials, nosaltres l’acataríem, naturalment. Per a això hi ha els tribunals. D’opinions, n’hi pot haver moltes, però les sentències i resolucions que s’han d’acatar són les dels tribunals que corresponen.

Jo per això dic, primer, que les mesures cautelars de presó preventiva en aquest cas em semblen absolutament desproporcionades. Caldrà esperar que se celebrin els judicis i que hi hagi sentències i, si són condemnatòries, doncs s’hauran de demanar els indults corresponents, perquè l’origen del conflicte és polític. I, sobretot, ens hem de dedicar a cosir i a curar les ferides. Des de la política, haurem de fer tots els possibles per superar, com més aviat millor, una etapa que ha estat molt negativa i que només ha comportat danys per a tothom. Per als mateixos dirigents que en aquests moments són a la presó o poden ser objecte d’actuacions judicials, però també per al conjunt de la societat i de les institucions catalanes.

Càstig, no. Que la llei no ho permet és discutible. Repeteixo que el Consell de Garanties Estatutàries ha dit que la convocatòria electoral s’ajusta perfectament a la Constitució –això ho haurà de dir el Tribunal Constitucional–. Per això, nosaltres sempre dèiem: “Ni DUI ni 155, i convoquem eleccions.” Al final, hi va haver DUI, i el 155 ha servit bàsicament per convocar eleccions. I molt ràpidament, a més a més.

Miri, si no hi ha majoria independentista, qui hauria de ser president de la Generalitat soc jo. Perquè soc la persona, si els catalans ho volen amb un resultat prou bo per al PSC, que pot bastir ponts i que pot assolir una majoria parlamentària. Cap enquesta diu que el PSC, Ciutadans i el PP podran sumar majoria. Per tant, també els altres hauran de fer l’esforç de contribuir a una alternativa. Jo no m’imagino tampoc fent presidenta Arrimadas o Xavier García Albiol. A banda que els números crec que no sortiran, tampoc trobo que això sigui una bona solució per al país.

Seria el millor. I la gent que vulgui canvi i reconciliació, faria molt bé de considerar la meva candidatura i la possibilitat de votar-me, però hem de recordar que és president qui té majoria al Parlament. I, per tant, no és descartable que algú que no hagi acabat sent el primer pugui ser president. Però a mi m’agradaria arribar a les eleccions en primera posició i treballo en aquesta direcció.

Miri, és que jo crec que el president serà un independentista o seré jo. No veig cap altra solució.

No només això, sinó que necessitarà un pacte d’una certa transversalitat i crec que no serà capaç d’aconseguir-lo.

Formalment, un pot ser elegit president sens dubte fins i tot en aquestes circumstàncies. Ara, això ha fet que aquesta sigui una campanya molt excepcional. Nosaltres des del primer moment hem considerat que eren desproporcionades en aquest cas les mesures de privació de llibertat abans d’un judici.

La decisió d’investir un president és del Parlament de Catalunya. Fent-se ressò, lògicament, del resultat electoral, que depèn dels electors. Jo no sé quin serà el resultat, però si hi ha una majoria independentista, algun dels líders independentistes serà president de la Generalitat, sens dubte.

Això no ho sé. Ho han de decidir ells i els seus partits. Jo no especulo amb altres possibilitats.

Ho veig molt complicat. Però torno al principi: això depèn del Parlament de Catalunya, que investirà qui aconsegueixi majoria, i això fa que no es pugui descartar cap escenari.

Ho veig imprescindible. I, per tant, em dedicaré a aconseguir-ho. De la mateixa manera que veia imprescindible que la convocatòria d’eleccions la fes Carles Puigdemont, i això ens hauria estalviat el 155 i les conseqüències que ha comportat. També crec que és imprescindible que es produeixi aquesta reconciliació i jo treballaré per aconseguir-la.

Bé, depèn del dia, no?

Sí, però com que sempre acaben fent el que diu la CUP, jo encara no ho donaria per fet.

Ha faltat diàleg. En cinc anys, no s’ha produït un escenari de diàleg ni de negociació entre els governs de Catalunya i Espanya, i això, sens dubte, s’haurà de corregir, sabent que tothom ha d’acceptar el marc legal i els mecanismes de reforma que preveu el marc legal actual. Però és evident que aquest diàleg s’ha de produir.

S’hauria de començar per seure al voltant d’una taula i parlar de tot. El president Puigdemont va plantejar 46 demandes. El referèndum n’era una, però en quedaven 45 més. I, per tant, hi ha molts temes sobre els quals es pot parlar i arribar a acords. Hi ha qüestions sobre el finançament que requereixen també un diàleg i un acord. El que no pot ser és que no arreglem cap afer perquè n’hi ha un en què no ens posem d’acord. Això no ens hauria d’impedir abordar qüestions en la pròxima legislatura que fa massa temps que estan aturades.

No, al contrari. Les candidatures independentistes ens fan a nosaltres responsables dels seus problemes judicials. La veritat és que no hi ha hagut cap acostament. Jo crec que estan en una posició equivocada, però en fi, és la seva posició. Jo sempre he mantingut una voluntat de diàleg. Fins a l’últim dia em vaig oferir per acompanyar el president Puigdemont al Senat. La nostra disposició per dialogar ha estat i serà sempre la mateixa, però això dependrà de la resta.

Espero que sí, perquè crec que aquesta societat mereix que els seus responsables polítics treballin per tancar i per cosir ferides. Espero que així sigui.

No ho sé. Ho hauran de formular més concretament. Aquests dies sentia unes declaracions de Joan Tardà en què deia que volen fer realitat la República, però no saben com. Crec que tots hem de digerir el que ha passat, però sobretot el món independentista, perquè ha fracassat en el seu intent i, a més, ha comportat uns costos molt elevats. Ells hauran de reformular el seu projecte. Alguns d’ells reconeixen que no saben com s’ha de reconduir aquesta nova etapa. Nosaltres respectarem els seus processos i el seu tempo i, quan tinguin clar el que volen, aleshores podrem veure si hi ha possibilitats d’acord amb ells o no. Jo ho veig difícil des del moment en què diuen que els catalans ja han votat la independència i que la República ja ha estat proclamada. Sobre aquestes bases, és molt difícil establir qualsevol mena de negociació.

Totes les enquestes diuen que hi ha encara un milió d’indecisos. Si diuen això, les enquestes també ens estan dient que la seva capacitat de predir resultats és, d’alguna manera, limitada. Per tant, jo intentaré fins a l’últim moment arribar el primer. De fet, una enquesta deia que quatre partits estàvem empatats amb un 20% dels vots. Jo no m’estic posant cap límit, però sí que he de recordar que la investidura s’assoleix a través d’un acord parlamentari. Cap partit tindrà majoria absoluta i, per tant, haurem d’anar a veure qui és capaç de recollir més vots a favor que en contra en una segona votació. El meu objectiu és esdevenir president, perquè crec que el consens que més es pot eixamplar es troba en el centreesquerra catalanista. El nostre projecte no preveu la independència, però tampoc l’immobilisme, i crec que aquest és el camí raonable per al futur del país. Ho defensarem aferrissadament i, si els electors ens donen confiança, intentarem assolir la presidència.

El que passa és que ERC no em farà president, de la mateixa manera que jo no faré president Junqueras. No ens enganyem. Una altra cosa és que molts acords s’hagin de fer després al Parlament, on haurem de fer una agenda legislativa, el control del govern i els pressupostos. Però jo no veig aquest escenari que algunes veus han plantejat.

Sí, seria el més normal tenint en compte que un govern format per una composició estranya de partits seria inestable i no seria operatiu. Si algú assoleix la presidència, és normal que tingui un marge per formar govern. Jo ja he dit que el meu no seria de quotes de partits, sinó que incorporaria força independents i que s’explicaria per la seva pròpia potència i capacitat i després cercaria acords parlamentaris.