L’explicació la trobem en els canvis que hi ha hagut al PSC en els últims mesos. Per començar, les primàries del PSOE en què va guanyar Pedro Sánchez amb les seves tesis sobre un estat plurinacional. Aquí al PSC fins i tot parlaven de “federalisme asimètric”. Jo mai he defensat aquestes tesis. Sempre he estat més a prop de la línia més tradicional del PSOE, representada per històrics com Alfonso Guerra i Felipe González.

Vaig fer campanya per ella. Malauradament, aquella posició no va triomfar, i encara menys al PSC, on va obtenir un resultat molt minoritari. Em vaig adonar que en aquell partit no teníem cabuda els que, com jo, defensem la idea de la unitat d’Espanya sense complexos, de la igualtat entre territoris, i vaig tenir clar que en algun moment hauria d’abandonar el partit. I això es va confirmar quan van decidir incorporar gent que és nacionalista, com Ramon Espadaler.

Va ser determinant, perquè a més anava acompanyat d’unes declaracions de Miquel Iceta en què deixava entreveure que a Catalunya no es podria governar sense el suport dels nacionalistes, suposo que referint-se a ERC. I també perquè, en aquell moment, ja va començar a fer referències als indults per als encausats per sedició i rebel·lió. Encara sense sentència ferma, però de moment Miquel Iceta ja va deixar dit que s’ha d’anar preparant l’indult.

Soc favorable que la justícia actuï i que no hi hagi cap polític que quedi exempt de complir amb el mandat judicial. Com qualsevol ciutadà, si els polítics independentistes van incomplir la llei, que és un fet gravíssim, haurien de fer front a dures penes de presó. Ja es veurà el que determinen els jutges. En tot cas, la idea de l’indult no m’ha agradat mai, i encara menys en aquests casos, en què el dany provocat a la societat catalana ha estat molt gran i costarà molt de reparar.

Això que obeïen un mandat democràtic és una fal·làcia total. Un mandat democràtic no pot contradir el que diu la Constitució i els drets humans. I, per tant, no hi ha mandat que valgui si va contra l’ordre constitucional i democràtic. S’hauria pogut gestionar d’una altra manera aquesta demanda d’una part de la societat catalana? Tinc els meus dubtes. El nacionalisme mai en té prou. Catalunya és la regió amb més competències; Espanya és un dels estats més descentralitzats del món. No és just qualificar l’Estat de totalitari, antidemocràtic i feixista com fa cada dia l’independentisme. Espanya és un país molt descentralitzat, democràtic, i no hi ha presos polítics, perquè qui està a la presó hi ha arribat per haver comès delictes i després d’haver-se sotmès a un procés judicial.

Estan amb mesures cautelars. El jutge considerava que hi havia risc de reincidència i de fuga. Al final, això és una decisió judicial i, com a tal, s’ha de respectar. No tot el govern està empresonat. Cada cas s’ha d’analitzar, però de tota manera les decisions judicials en un estat democràtic s’han de respectar sempre.

S’hauran de començar a canviar aquells instruments que ha estat fent servir l’independentisme durant tants anys i de manera tan antidemocràtica i tan antiètica. Em refereixo, per exemple, als mitjans de comunicació públics, i també als privats subvencionats. Això s’ha d’acabar. Són grans generadors d’odi. I d’aquí ve gran part de la crispació social que vivim a Catalunya. També s’ha de començar a parlar obertament sobre el que està passant amb l’educació pública. Què passa amb el sindicat majoritari de l’ensenyament, que qualifica l’Estat d’antidemocràtic i insta els professors a participar en actes a favor de la independència?

I tant. Quan els programes de TV3 parlen de presos polítics en horari infantil. Quan els informatius parlen del PP donant una informació totalment tendenciosa. O l’entrevista que va fer Vicent Sanchis a Miquel Iceta. Sanchis semblava més aviat un tertulià, no un entrevistador: l’interrompia i el contradeia tota l’estona.

Amb uns més que amb d’altres. I és sorprenent que el PSC, que es queixa de la manipulació dels mitjans públics a Catalunya, hagi votat en contra que la intervenció del 155 servís també per eliminar aquestes anomalies mediàtiques.

Jo veig TVE sovint. I hi pot haver diverses tendències editorials, però a TV3 es parla de presos polítics de manera tendenciosa en horari infantil...

En el moment en què es va fer, i amb el contingut amb què es va emetre, era clarament tendenciós.

Sí, és clar! Després d’haver col·locat el missatge, per després poder adduir imparcialitat i neutralitat. No som ingenus: la societat és madura i sap el que és una exposició tendenciosa i partidista.