Aquestes són les eleccions més importants en 40 anys, perquè es decideix entre continuar la construcció envers la República Catalana o bé el retrocés endegat amb el 155. La campanya seria anòmala per a qualsevol democràcia, perquè tot i que l’Estat espanyol té un sistema polític democràtic, aquestes eleccions són les primeres en què s’han vulnerat algunes de les garanties clàssiques de les democràcies establertes pel politòleg Robert Dahl, si més no en part: el dret dels líders polítics a competir pel vot –perquè els caps de llista d’ERC i JxCat no poden exercir aquest lideratge–, la llibertat d’expressió dels candidats, la llibertat d’informació en pluralisme i, de retruc de tot això, el fet que les eleccions han de ser lliures i imparcials.

Sí són lliures, però s’han malmès alguns aspectes d’aquesta imparcialitat. TV3 ha vist malmesa la seva forma de cobrir la campanya electoral: se li ha prohibit transmetre la manifestació a Brussel·les i usar expressions com ara “consellers empresonats” o “govern a l’exili”.

Era lògic que triessin els líders que tenen perquè han optat per vestir de normalitat les eleccions. Ara, l’empresonament i l’exili han trastocat qüestions bàsiques de la comunicació política, que al segle XXI es basa en el lideratge polític, perquè aquest lideratge no s’ha pogut transmetre a la ciutadania directament. Això no significa que l’electorat independentista, precisament per aquestes condicions anòmales, no es mobilitzi encara més.

És cert que presentant-se separats, això o un acte conjunt hauria donat una visió més d’estadista per sobre de les posicions partidistes comprensibles en una campanya electoral. No ha passat, i no té marxa enrere. Però l’important avui és que els independentistes reflexionin bé no tant a qui votaran sinó el fet que vagin a votar, perquè estem davant les eleccions més importants en quatre dècades.

Des del punt de vista politològic, s’ha fet un pas enrere fort, però sociològicament, pot haver succeït, i ho veurem la nit electoral, que fins i tot s’hagi eixamplat la base de l’independentisme, perquè hi hagi qui, sense ser independentista, consideri que la cultura democràtica és més factible en un estat independent que no dins d’Espanya.

Al 2015 es va dir que amb una participació molt alta, guanyarien els partits unionistes, i al final, amb la participació més alta en unes eleccions al Parlament, hi va haver majoria independentista.

L’escenari òptim de l’independentisme seria una majoria absoluta de diputats amb més del 50% de vots, que les dues primeres forces fossin ERC i JxCat, que la CUP avancés una posició i el PP quedés com a darrera força. El meu pronòstic és que obtindrà un escenari satisfactori però no òptim, i no estaríem tan lluny del que passava el 2015. Això vol dir que aquests quatre anys hauran de servir per crear de debò estructures d’estat i eixamplar la base sociològica.

El meu consell és que, amb un escenari satisfactori per l’independentisme, el nou govern independentista establís un pacte amb el govern basc per aconseguir la bilateralitat de Catalunya i Euskadi amb el govern espanyol i una reforma ràpida i senzilla però alhora profunda de la Constitució mitjançant una addicional que digui que Catalunya i Euskadi tindran competències úniques, plenes i exclusives en tot allò que aconsegueixin de l’Estat, amb un enfocament de federalisme asimètric com al Canadà o de federalisme competitiu com als Estats Units (el federalisme alemany no serveix per a Catalunya i Euskadi). Es forçaria passar de l’autonomisme actual a una situació mai vista, i es podrien crear estructures d’estat. Seria una situació satisfactòria i alhora pragmàtica.

Descarto un triomf unionista del 155. Cs podria ser el primer partit català, sense majoria unionista, si hi hagués un resultat molt igualat entre ERC i JxCat. Però hi ha cert reequilibri entre Cs i el PSC, i això frena Cs.