La societat catalana d’avui i la dels anys trenta són molt diferents. Els eixos polítics i els imaginaris culturals han canviat molt. Una demanda massiva d’independència vinculada a un projecte republicà i social és absolutament nou; ni durant la república ni en cap moment del segle XX s’havia donat. Feta aquesta reserva, la irrupció en poc temps d’una concepció republicana de la societat, el desig d’una República vinculada a una transformació social, sí que té un cert paral·lelisme amb l’ebullició dels anys trenta.

També es podria fer un paral·lelisme amb l’actuació de l’Estat. Ha reaccionat ara com ho ha fet cada vegada que ha patit un desafiament nacional o social: amb la força. Pensàvem que això havia desaparegut. Ara veiem que viure en el segle XXI i dins de la UE no és garantia perquè no es doni. L’Estat tenia dues opcions: trobar vies de solució institucionalitzada del conflicte, com va fer l’Estat britànic amb Escòcia i va guanyar, o la via de reprimir-lo. Ens hem trobat amb el segon escenari, que és el més recurrent en el segle XX peninsular.

A veure: s’havia considerat tradicionalment això, que Companys havia fet una mena de brindis al sol. Però no és cert. Ell pensava en un escenari d’àmbit espanyol, en el qual les esquerres espanyoles també havien de fer un cop de força contra la involució que s’estava produint a la República, amb la incorporació de la CEDA, partit amb connexions amb el feixisme alemany i austríac i obsessionat amb retallar avenços socials i l’autogovern català. Però aquesta revolta, tot i que estava parlada amb les esquerres espanyoles, no es va estendre. Llavors l’Estat només va tenir el focus d’Astúries i el de Catalunya per reprimir-lo fàcilment en termes militars, i ho va fer. El relat que s’ha instaurat després és que va ser un rampell. Però el cert és que estava preparat. Si hagués sortit bé, hauria passat a la història com un altre abril del 31.

Ara la situació és més pantanosa.

No tenim encara una base empírica suficient per discernir què és ben bé el que ha passat. Hi ha un acte de ruptura institucional claríssim, i s’ha imposat una mesura constitucional involutiva, el 155. Però del que hi ha entremig encara no en tenim dades i informacions que expliquin què ha passat i per què.

La construcció de la República l’any 1931 es va fer per una acció unilateral absoluta. Es va considerar que els resultats d’unes eleccions municipals donaven prou legitimitat per fer una ruptura amb el règim monàrquic. A ningú se li va acudir negociar si calia un referèndum amb garanties sobre mantenir Alfons XIII. Es va fer un acte de força polític, no pas il·legítim, en llegir les municipals com un mandat polític sorgit del sufragi popular. El debat sobre formalismes, que són importants, no serveixen per explicar-ho tot.

S’ha produït una delimitació dels espais polítics, cosa que feia temps que no passava. Veurem quin comportament es produeix dins de cada un dels espais, però han quedat ben tancats. La ruptura que ha viscut la societat catalana en els últims deu anys és per una demanda política absolutament nova, sense precedents històrics. El que vivim ara respon, crec, a l’impacte important de la crisi del 2007 i les seves retallades socials, unit a una dinàmica involucionista de l’Estat en drets socials, civils i nacionals. En aquest context, l’independentisme ha ofert a una part important de la societat una opció de trencament. Es parla massa fàcilment que és un revolució burgesa, però no ho veig així. El gruix del creixement independentista ha vingut de les mobilitzacions contra les retallades i per un estat de major benestar social i redistribució.

El panorama és complicat. Sembla que ningú és prou fort per tirar endavant el seu projecte, ja sigui la independència o el 155. Si hi ha una majoria d’escons i de vots independentistes, es genera un problema important per al govern de l’Estat. Però també per als independentistes, que també hauran de redefinir les seves estratègies. La idea d’un canvi suau, sense cap moment de ruptura, no sembla ara realista. I si guanyen les forces d’adhesió constitucional, ja hem vist que el 155 no l’han pogut aplicar amb l’abast que haurien volgut. La via intermèdia, de més autogovern i una reforma de l’Estat que permeti al final una autodeterminació pactada, és molt difícil i és un espai que, per realisme, s’ha anat reduint. Perquè, cada cop que s’ha formulat des d’aquí, no ha trobat interlocutor a l’altre costat.