Tradicionalment, el missatge de Nadal del president alemany té una rellevància semblant a la dels sermons d’aquests dies: advertències, bones paraules, consells assenyats, pautes de reflexió. Aquest any, el de Frank Walter Steinmeier, exministre d’Afers Estrangers d’Angela Merkel i president alemany des del mes de febrer, tenia garantida la màxima atenció mediàtica.

“Vivim uns moments que ens confronten amb allò que no ens esperàvem. Això provoca incertesa”, va admetre Steinmeier. “No tot el que és inesperat ens ha de frustrar”, hi va afegir. “Tingueu confiança. Us ho asseguro: l’Estat actua segons les regles.”

Ahir, es van complir tres mesos des de les eleccions generals. Per primer cop en la història, la República Federal d’Alemanya (RFA) passarà el Nadal en blanc pel que fa al futur del seu executiu. Merkel governa en funcions. Probablement, el següent govern sigui una nova gran coalició amb la mateixa cancellera al davant. Però probable no és equivalent a segur. És un Nadal d’incertesa en una RFA que viu situacions inèdites. També pel que fa al paper del president, una mena d’autoritat moral amb compromís de neutralitat, fins al punt que qui ocupa el càrrec deixa la militància. Steinmeier va penjar el carnet del Partit Socialdemòcrata (SPD) el passat febrer i, ara, treballa perquè la cancellera i líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) pugui posar-se al front d’un govern estable. Des del moment que van fracassar les negociacions entre el bloc conservador de la cancellera, els verds i els liberals, Steinmeier va assumir el paper de mitjancer fins forçar el líder de l’SPD i candidat derrotat per Merkel, Martin Schulz, a fer-se enrere en el seu propòsit d’anar a l’oposició.

Han passat tres mesos des que Merkel va guanyar les eleccions, però les negociacions formals entre els conservadors i els socialdemòcrates no s’encetaran fins a principi d’any. Tot apunta que en resultarà una nova gran coalició, la fórmula amb què Merkel va governar en la seva primera legislatura, del 2005 al 2009, i en la tercera, entre el 2013 i el 2017.

Però és clar que l’esquema encara es pot enfonsar. Merkel va decidir presentar-se a la reelecció el desembre del 2016, en un moment en què se la veia com a única líder sòlida en un món convuls, amb Donald Trump a la Casa Blanca i les ultradretes guanyant terreny a tota Europa. El 2017, va arrencar per a la CDU amb tres èxits electorals en tres eleccions regionals seguides. Però la campanya per a la reelecció va esdevenir un viacrucis, en què sistemàticament es veia esbroncada en cada míting pels militants de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), la força emergent nascuda del vot de protesta. El 24 de setembre, Merkel va quedar afeblida per uns resultats pobres –un 33%, el segon més baix per al seu bloc des del 1949. L’SPD es va enfonsar en el seu mínim històric (un 20,5%) i la ultradreta es va estrenar al Bundestag (Parlament), convertida en tercera força.

Merkel no és aquella líder sense esquerdes des que el 2015 va obrir les fronteres als refugiats. Els socis europeus ignoren la seva exigència d’un repartiment d’aquests contingents –Alemanya ha rebut des d’aleshores 1,3 milions de demandants d’asil– i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) li reclama un gir a la dreta.

Alemanya viu un continuisme polític enganyós. Pot ser que Merkel aconsegueixi tenir signat un nou pacte de coalició i ser investida cancellera, per quarta vegada, dins el primer trimestre de l’any. Però el país ha canviat.