La trampa de les notificacions telemàtiques
La utilització de mitjans telemàtics per a la gestió tributària hauria de ser benvinguda, en la mesura que contribueixi a la reducció de costos, tant per les empreses com per les administracions.
La llei 39/2015, que va entrar en vigor el 2 d’octubre de 2016, va aprovar normes que teòricament anaven en aquesta direcció. La redacció de la lletra petita i la seva aplicació pràctica estan demostrant que es tracta de normes que perjudiquen clarament les empreses més petites i que si s’aconsegueix un augment de la recaptació, serà a costa de minvar la seguretat jurídica i la justícia tributària.
Els perjudicis que aquesta norma està causant a les empreses deriven de l’obligació establerta de rebre les notificacions per via telemàtica.
Fins a l’aprovació de la llei, les notificacions tributàries a les empreses es regien per les mateixes normes que s’apliquen a les persones físiques i, en general, als contribuents de qualsevol impost. L’administració tributària ha de realitzar dos intents de notificació al domicili fiscal, amb unes regles força clares sobre les hores i dies en què poden realitzar-se, i, en cas de ser infructuoses, la notificació es publica als diaris oficials.
No es tracta de defensar l’aplicació de la normativa anterior, ja que en nombrosos casos la notificació s’acaba fent en els diaris oficials, sense el coneixement de l’afectat, que, quan coneix l’existència del procediment administratiu, ja no és a temps de recórrer. Tot i així, aquest procediment és clarament més garantista i més favorable al contribuent que el que s’ha establert amb les notificacions electròniques.
El sistema, que s’aplica a totes les societats mercantils sense excepció, és senzill: l’administració penja la notificació a la seva seu electrònica, i el contribuent té l’obligació d’entrar-hi en deu dies. Si no ho fa, la notificació s’entén realitzada, i comencen a córrer els terminis.
Seu electrònica.
L’obtenció del certificat electrònic no és ni molt menys senzilla, i requereix la presència física de l’administrador a les dependències dels organismes públics. En teoria, l’Agència Tributària envia a l’adreça electrònica que es declari uns avisos sobre l’existència de notificacions pendents d’obrir, però en la mesura que no són obligatoris, l’empresa no s’estalvia l’obligació d’accedir a la seu electrònica. Per acabar d’adobar-ho, cada administració pública pot tenir la seva pròpia seu electrònica (també pot no tenir-la; el contribuent s’ha d’espavilar a saber-ho), per la qual cosa l’accés a la seu electrònica no pot limitar-se a la de l’AEAT, també s’hauria d’accedir a la de l’Agència Tributària de Catalunya, l’Ajuntament, la Diputació o qualsevol altra administració pública amb què es pugui relacionar l’empresa.
En vista de l’evidència que la majoria de les pimes no disposen de mitjans humans per a aquesta tasca, es fa necessari contractar els serveis d’una gestoria o d’un assessor fiscal, cosa que, en el millor dels casos, implica un increment dels costos indirectes, i, en el pitjor, es deixa en mans d’un tercer la recepció de les notificacions. Comencen a ser nombrosos els casos d’empreses que s’assabenten de l’existència de procediments tributaris quan ja és massa tard, perquè si una cosa és clara en dret administratiu és que un recurs fora de termini serà inadmès i que els tribunals no entraran mai en el fons de l’assumpte.
Sembla que aquest sistema també s’ha implantat a Portugal i a Itàlia, mentre que els països del nord d’Europa mantenen sistemes de notificació presencial o, si més no, admeten que la falta d’atenció a un requeriment administratiu no causi necessàriament els gravíssims efectes que té a l’Estat espanyol. No sembla que això hagi d’aturar els responsables de l’Agència Tributària, ni molt menys. Lluny de suposar que si aquests països no ho apliquen és perquè, probablement, no es tracta d’una bona idea, tendeixen a pensar que són capdavanters de la modernització de la gestió tributària.
L’única solució que pot oferir-se a algú que hagi rebut una notificació i no l’hagi contestat, perdent així la possibilitat de recórrer i acudir als tribunals, és explorar la possible inconstitucionalitat de la mesura. El recurs es basaria en l’argument que l’obligatorietat de disposar de mitjans implícita en la normativa vulnera el principi de tutela judicial efectiva, atès el cost que els contribuents més modestos han de suportar per tal de tenir dret a la protecció jurisdiccional. No és senzill ni barat, ni està garantit l’èxit.
I un petit consell per acabar. Si no esteu obligats a obtenir el certificat electrònic, no el sol·liciteu voluntàriament, per molt que els funcionaris de l’administració tributària us en vulguin convèncer. A canvi de petits avantatges en la presentació d’escrits i documents, us condemnareu durant una pila d’anys a entrar a la seu electrònica cada deu dies per saber si Hisenda ha tingut la idea de visitar-vos.