Fa aproximadament un mes l’Associació d’Universitats Europees va publicar un informe sintètic sobre l’evolució del finançament públic de les universitats en els diferents sistemes universitaris europeus en el període 2010-2016. Es refereix als estats excepte Bèlgica i el Regne Unit, substituïts per les regions flamenca i francòfona belgues, i Gal·les, Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord, respectivament. Malauradament, l’Estat espanyol el tracten homogèniament quan el finançament i l’administració hi són molt heterogenis. Això no ens permet treure conclusions diferenciades sobre Catalunya.

Les dades sobre l’Estat espanyol són dolentes, tant és així que, en referir-s’hi, la pàgina de resum titula: “Aggravating decline: Spain”. S’observa un descens de gairebé el 20% del pressupost públic en termes absoluts i de pràcticament un 25% si es té en compte la inflació. A Catalunya les coses van anar pitjor, ja que el finançament públic encara va disminuir més, tot i que en part el van compensar les famílies.

Malgrat això, els resultats de la recerca aparentment no han resultat gaire afectats a les universitats catalanes perquè, entre altres coses, la dependència que té llur recerca del finançament de la Generalitat és relativament baixa. El dany més gran s’ha fet a les plantilles, tant la de personal sènior com la d’investigadors en formació. Tot i que la crisi ha disminuït, les plantilles de personal en formació continuen en situació crítica, diria que encara pitjor que els darrers anys.

En un context global, la situació és preocupant perquè mentre els nostres homòlegs internacionals creixen, nosaltres liderem el descens.

És cert que en analitzar rànquings diem cofois que anem tan bé com els suecs o els danesos, o que amb un euro fem meravelles. És cert que tenim pics de glòria, però no em cansaré de dir que el progrés d’un país no depèn d’unes brillants publicacions d’una minoria ni d’estar millor que els nostres veïns de l’Estat, sinó que depèn d’una base global de coneixement, d’una educació enfocada a l’economia del coneixement.

Els indicadors no són bons, i no a causa de cap situació política recent. La darrera estadística sobre la despesa en R+D feta per l’INE mostrava que l’any 2016 hi vam dedicar un 1,46 % del PIB, mentre que el 2015 va ser de l’1,52%. Hi ha qui les compararà amb satisfacció amb les de l’Estat. Van ser de l’1,19% del PIB el 2016 i de l’1,22% el 2015. Naturalment, jo no estic gens satisfet quan veig que a Catalunya el 2006 eren de l’1,46% del PIB, que van pujar fins a l’1,70 % el 2007, per caure després, i que no remuntem.

Fa poc llegia com les principals universitats innovadores americanes, encapçalades per la Universitat de Stanford, estan centrades a produir la propera generació d’innovadors i emprenedors amb iniciatives i programes dissenyats específicament per a això. Amb nous graus i cursos, laboratoris d’innovació, acceleradors empresarials enfocats en la innovació, espais de màrqueting, competicions d’empreses emergents i hackatons, se centren a fomentar el creixement i promoure la innovació i l’esperit emprenedor dels estudiants.