Un cop derrotat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les diferents potències regionals i els països veïns tornen a castigar o a abandonar els qui amb més coratge i sense matisos han lluitat aquest darrers tres anys contra els soldats del califat: els kurds. Si el passat mes d’octubre el kurds iraquians van ser expulsats per l’exèrcit iraquià de l’àmplia franja de territori que havien arrabassat als gihadistes o que havien defensat dels atacs del califat quan l’exèrcit iraquià va fugir en desbandada, ara pateixen a Síria, a la zona d’Afrin, l’atac combinat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, enfrontades amb Damasc.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que lluitaven contra el règim de Baixar al-Assad, ha aconseguit la quadratura del cercle afegint-se al pla de pau de Moscou, Damasc i Teheran, que rehabilita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se militarment amb els rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kurdistan sirià per expulsar-ne les forces kurdes, armades pels Estats Units i amb el seu suport, de les Unitats de Protecció Popular (YPG).

Amb aquest ofensiva Erdogan no només aconseguirà evitar que els kurds sirians controlin aquesta franja de la frontera amb el Kurdistan turc, d’on podrien ajudar els guerrillers del Partit del Treballadors del Kurdistan turc, d’Abdullah Ocalan, sinó que infla pit davant els Estats Units i provoca un perillós i inèdit enfrontament amb el membre més fort de l’OTAN, que ha ajudat els kurds i que desitjava que aquests controlessin part de la frontera.

Així el soldà-president Erdogan dona ales a l’històric nacionalisme turc, mostrant-se fort davant els seus socis de l’OTAN i contradiguent-los en la seva estratègia. Amb la seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria contra l’enemic real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de Turquia, i facilitant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure Sirià aconsegueixin el control d’aquest racó del Kurdistan els ofereix una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad recupera la província d’Idlib.

En aquests context van començar ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de negociacions impulsada per Rússia, que no pot acabar amb cap acord acceptat per tots els actors, atès que l’oposició siriana de l’exterior, agrupada en l’anomenada Comissió Suprema Negociadora, no hi participa, com tampoc no hi participen els kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD). A Sotxi només se cerca de legitimar la victòria militar de Damasc, aconseguida amb el suport rus, i la continuïtat d’Al Assad.

La cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la darrera tanda de negociacions impulsades per l’ONU a Viena, sota la tutela del mediador Staffan de Mistura, en les qual sí que hi va ser l’oposició de la Comissió Suprema Negociadora. A Viena, els Estats Units, la Bretanya, França i Jordània van presentar un document en què demanaven la convocatòria d’eleccions lliures, proposició que va ser rebutjada pel representant de Damasc.

De Mistura, que assisteix també a la cimera de Sotxi, s’haurà de resignar a veure com Rússia imposa per l’evolució de la guerra la continuïtat del règim d’Al-Assad, i com Turquia obté la seva petita victòria al Kurdistan amb una intervenció militar que vulnera la legalitat internacional.

En aquest context, els kurds sirians, que tan eficaçment havien lluitat contra Estat Islàmic, són de nou derrotats, sense que ni els Estats Units ni els altres membres de l’OTAN puguin aturar el peus a Turquia, no fos cas que se senti ferida i s’acosti encara més a l’adversari històric de l’OTAN, Rússia.