L’entrada de la boníssima tesi doctoral editada el 1898 (de la qual és autor Enric Prat de la Riba, que, al 1914, seria president de la Mancomunitat de Catalunya) és conceptualment una bomba: atès que les cases comercials, les “cases, a seques, de la indústria agrícola”, llegim, traduint, i els establiments manufacturers, les fàbriques, són molt semblants, totes “poden ésser incloses dins la categoria general de la indústria”. Per tant, “creiem més lògic”, diu Prat, anomenar casa industrial tots els tipus d’empreses: agràries, mineres, manufactureres, comercials, de transport. Així, el 1898 es dinamitava aquella funesta classificació que, des de 1943, separa, absurdament, “agricultura”, “indústria” i “serveis”.

La proposta del joveníssim (27 anys) Prat de la Riba és que l’economia d’una nació està formada per grups de cases industrials. Segons Prat, l’objectiu general és “la prosperitat econòmica de la nació”. I una nació per avançar necessita un estat propi. L’objectiu de cada casa industrial és “el benestar material (complet) de totes les famílies que hi convergeixen”. Aquest benestar material, però, no es pot mesurar únicament amb quantitats dineràries. Si es fa això -Prat explica- Marx té, en aquest punt, raó (veg. Ley jurídica de la industria..., pàg. 222).

El benestar material inclou, per exemple, l’habitatge i el seu entorn. El model de Prat de la Riba per a determinades indústries és Londres: la gent treballa unes hores, sense interrupció, al districte central de la ciutat, i viu en barris de baixa densitat, amb verd i equipaments (com, per exemple, diu, biblioteques).

D’altra banda, hi ha la tendència a pensar en el futur. Segons Prat, “a les necessitats d’avui es dirigeix el salari [...] a les necessitats possibles de demà, la participació en els beneficis”. L’esquema històric és en tres fases: 1a) els segles de treball esclau i de servatge, 2a) el treball lliure assalariat, un gran salt endavant, amb limitacions, 3a) el treball que participa en el benefici, que quan i on es prova, va bé. De fet, “la participació de l’obrer en els beneficis -escriu Prat- s’imposa per si mateixa des del punt de vista econòmic. El salari remunera només l’esforç actual de l’obrer, però no els fruits posteriors d’aquest treball”. Una solució ja adoptada en algunes empreses és la del soci industrial, que no aporta capital estrictament, sinó treball qualificat i coneixements. Una altra solució històrica, explica, és el treball a mans, el treball a domicili de la indústria tèxtil, per exemple. “Amb els anys, el treballador esdevé amo del seu teler, i dels de la seva dona i del seu fill, i la mateixa llar domèstica queda convertida en taller industrial”. Així, “amb el treball a mans, l’obrer es converteix gradualment en capitalista”.

L’ús dels beneficis de les cases industrials és un dels temes que Prat de la Riba analitza. Si una casa industrial és com una casa, els beneficis han d’arribar a tots els que hi conviuen. “El que en cap cas no es pot admetre -llegim, traduint- és que es destinin els beneficis als fins particulars d’alguns o de molts membres de la col·lectivitat”.