Moltes coses. En primer lloc, la carrera política de [l’exprimer ministre] Matteo Renzi, que ha passat del 40% dels vots de les europees [el 2014] al 23% que li donen ara els sondejos. Les eleccions podrien assenyalar la seva fi política. Hi ha també el retorn polític de Berlusconi; el crèiem fora de joc i, en canvi, sembla que el centredreta està molt ben situat a les enquestes. No sabem tampoc què voldrà fer el Moviment 5 Estrelles, ara que Beppe Grillo se n’ha distanciat. Diuen que no volen coalicions però, en privat, s’obren a possibles aliances. Hi ha, doncs, canvis a la vista.

No t’ho sé dir, i repto els politòlegs a fer-ho. No és un partit clàssic; es va crear a internet amb una figura amb molt de pes com és la de Beppe Grillo i, ideològicament, complicat d’ubicar: de dreta o d’esquerra? Difícil de dir. Tan aviat Grillo diu que els sindicats haurien de ser eliminats –una frase que Mussolini hauria subscrit–, com defensa la renda mínima garantida. És ambigu en qüestió d’immigració i refugiats i, sobretot, en política exterior: diuen que no faran un referèndum sobre la UE, però no són clars; ni tampoc defineixen les futures aliances militars. Alguns són filorussos, cosa que per Itàlia seria un canvi molt important.

Sí. Segurament seran el partit més votat, però no tindran la majoria a causa de la llei electoral, que exigeix un 40% dels vots per poder governar.

Tot és possible, tot i que tant Berlusconi com Renzi han dit que, si no els surten els números, tornarem a eleccions. De fet, ja estem sortint d’una gran coalició perquè Gentiloni [primer ministre] no es recolza en el centreesquerra. D’altra banda, si guanya el centredreta, haurem de veure com actua la intel·ligència política de Berlusconi, perquè afrontaria diversos problemes, començant per la relació amb la Lliga. El secretari general d’aquest partit, Matteo Salvini, és un extremista i ja li ha creat problemes durant la campanya, amb comentaris contra els immigrants.

Els advocats estan buscant solucions i esperen una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans per veure si els pot recuperar. No figura com a cap de llista, però la Constitució italiana no exigeix que el primer ministre sigui un membre del Parlament. El nom que sona és el d’Antonio Tajani, actual president del Parlament Europeu.

Aquí hi ha una paradoxa. S’arrisca a perdre les eleccions, quan és qui ha aconseguit salvaguardar l’economia del país. Si mires les dades sobre ocupació i creixement, són molt millors que fa uns pocs anys. És cert que encara hi ha mancances en els nivells d’instrucció, atur juvenil i en els ni-ni. També tenim una demografia molt perillosa –1 de cada 5 italians té més de 65 anys– que fa preveure costos sanitaris més elevats i el problema de les pensions, fonamental a Itàlia. Ara hi ha un debat sobre això perquè el programa de Berlusconi planteja menys impostos als empresaris, però no proposa res en àmbits socials.

La Lliga està al voltant del 16% a àmbit nacional: això vol dir que, al nord, hi ha zones amb un suport molt més alt. I una dada molt interessant: el 20% dels obrers voten Lliga Nord i el 40%, M5E. Per tant, el 60% de la classe treballadora vota partits populistes.

Això vol dir que els partits populistes donen més respostes als que perceben els refugiats i els immigrants com una amenaça, mentre que els que voten el Partit Demòcrata són jubilats i treballadors del sector públic. Si parlem de partits i moviments més extrems, neofeixistes, electoralment no són preocupants.

Sí, i aquesta és una paradoxa amb què em trobo a Itàlia. Berlusconi és ara una figura moderada que podria contenir un populisme perillós.