L’economia ha canviat profundament des de fa més de vint anys. S’ha convertit en una ciència experimental amb els mateixos estàndards de rigor que la medicina o la biologia. Com passa en aquestes disciplines, s’aplica el mètode científic per esbrinar qüestions com ara si la desregulació financera afavoreix el creixement, si el cost del factor treball té un efecte sobre l’ocupació, si la immigració crea atur, si la despesa pública reactiva l’activitat o si la pujada dels impostos la deprimeix. Aquest procediment no està exempt d’errors o carències. Ara bé, dubtar sistemàticament dels resultats obtinguts pels científics especialitzats en una matèria concreta i preferir fiar-se dels judicis o les creences d’aquells que no han passat el filtre d’aquest mètode és molt més arriscat. En el mètode científic, que és el de l’economia avui dia, tot és discutible, com en totes les disciplines científiques. Però, sobre determinades matèries, el consens es pot assolir quan els estudis publicats a les grans revistes internacionals obtenen resultats convergents. Aquest consens s’imposa a la comunitat científica fins que altres estudis vinguin a contradir-lo.

La noció de negacionisme científic és una expressió utilitzada de manera corrent en els debats sobre la ciència. Per exemple, els que contesten l’impacte de la activitat humana sobre l’escalfament climàtic són qualificats de negacionistes climàtics, i el negacionisme econòmic és el negacionisme científic aplicat a l’economia. L’estratègia del negacionisme té per objectiu desacreditar la comunitat d’investigadors que treballen amb els estàndards de rigor unànimement acceptats en el món acadèmic. Descansa sobre quatre pilars: Sembrar el dubte i criticar el pensament únic, que seria el d’aquesta comunitat; denunciar els interessos mercantils o ideològics als quals suposadament estarien sotmesos els investigadors; acusar la ciència perquè no ho explica tot; i promoure unes pseudosocietats acadèmiques alternatives per tal de contradir els resultats establers per la comunitat científica sense passar pel test de verificació d’aquesta comunitat.

En economia, com a tot arreu, els resultats sorgits dels treballs dels investigadors són publicats a les revistes científiques obertes a tothom després d’un procés de validació per altres col·legues, és a dir, després d’haver sofert un control sever pels experts en el domini. Així és el procediment de la producció en tot domini científic, i així ho és el de l’economia. Aquests coneixements xoquen sovint amb tota la força amb les creences o els interessos de partits polítics, però també de sindicats, de patronals, d’autoritats religioses, de grups de professionals, d’intel·lectuals, d’acadèmics... i molts d’ells reaccionen desenvolupant una retòrica negacionista que propaga el dubte sobre el coneixement científic per intentar reemplaçar-lo per falsedats. Alguns economistes pròxims a l’esquerra anomenats crítics o anticapitalistes, són vectors privilegiats del negacionisme econòmic. Són abans que res militants polítics, les creences dels quals no concorden amb el consens de la comunitat científica, per la qual cosa el desacrediten.

El papa Francesc evoca sovint la desregulació dels mercats o l’especulació financera com les fonts de tots els mals del planeta i particularment de l’augment de les desigualtats. És una forma de negacionisme econòmic perquè el judici no té en compte la contribució del coneixement econòmic que presenten uns resultats més matisats sobre aquests temes.

Els que practiquen el negacionisme econòmic, en particular els economistes crítics, acusen els economistes ortodoxos -és a dir, la immensa majoria dels investigadors del món- d’estar al servei de la classe dominant, que significa que ells estan del costat dels desafavorits. Però això no és més que pura retòrica sense cap realitat. El coneixement establert, sobretot quan és objecte de consens, s’imposa a tothom. Per estar del costat dels desafavorits cal en primer lloc privilegiar els enfocaments racionals i científics, i no ideològics.

Sobre aquest tema hi ha efectivament consens: la reducció del temps de treball no crea ocupació.

Si el mercat de treball és prou reactiu, la immigració no crea atur suplementari. Afavoreix l’ocupació dels residents amb competències complementàries a les dels immigrants i perjudica la dels residents amb competències substituïbles. L’efecte general sobre l’atur és sovint menyspreable.

Res no indica que ens dirigim a la fi del treball i que caldrà repartir els llocs de treball existents. Al contrari, l’ocupació al món no para d’augmentar. Ara bé, les feines pateixen mutacions incessantment i de gran dimensió, que s’acompanyen de vastos moviments de mà d’obra d’un sector a un altre.

Com a regla general, les puges d’impostos tenen un efecte negatiu sobre el creixement. Tanmateix, els impostos són necessaris per finançar les despeses públiques. Els estudis mostren que una pujada raonable de la fiscalitat sobre les rendes molt altes és un mitjà d’augmentar els ingressos, però si és massa elevada tindria un efecte invers incitant a l’optimització fiscal i, més greu, a l’evasió fiscal.

Escoltar més els científics autèntics en tots els dominis, inclosa l’economia.

Doncs cridar més sovint els científics reconeguts i deixar d’oposar en totes les matèries una persona d’esquerra a una persona de dretes, un liberal a un partidari de l’estat. Perquè d’aquesta manera abonen la idea que tot és opinable. El coneixement científic no és un terreny d’opinió. Hi ha molts fets provats.