Ciutats desbocades
El desgovern de les megaciutats davant del creixement sostenible, cooperatiu i equilibrat de les regions metropolitanes europees, dos models diferents de gestió.
La població urbana al món, segons les previsions fetes per les Nacions Unides, passarà del 54,5% actual al 60% el 2030. Hi haurà un bon nombre de ciutats que superaran els 16 milions d’habitants, un altre grup d’urbs que se situarà per sobre dels 20 milions, i algunes –per sort, les menys nombroses– que estaran en un rang d’entre 30 i 40 milions d’habitants. A Europa, aquests xifres no seran tan elevades ni sembla que ho arribaran a ser mai, si ens referim a ciutats, amb l’excepció de l’exòtica Istanbul, amb un peu a cada continent, que a hores d’ara ja té 20 milions d’habitants. Però allò que a hores d’ara ja és destacable a Europa són les seves grans regions metropolitanes. Evitar que les grans àrees urbanes es desboquin obliga a pensar en una gestió madura dels recursos, els residus, la mobilitat i la governança, i a plantejar un creixement equilibrat que tingui en compte el benestar de les persones, la sostenibilitat i, també, el paper que tindran en tot aquest desenvolupament les noves tecnologies.
Les 600 urbs més grans del món concentren les tres quartes parts del PIB mundial i la majoria d’elles estan situades en països d’economies emergents o en vies de desenvolupament. Es qüestiona ja ara que el poder d’aquestes megaciutats quedi delimitat només al seu àmbit municipal. Ja hi ha alcaldes més coneguts al món que els presidents o els primers ministres dels seus països, i alguns experts pronostiquen que en un futur no gaire llunyà les grans cimeres internacionals, fins ara reservades als representants dels estats, incorporaran també líders municipals d’aquestes grans urbs.
“La ciutat afronta dos reptes importants”, assegura Boyd Cohen, professor d’EADA Business School de Barcelona. “En primer lloc, l’aplicació de les noves tecnologies que les transformarà en smart cities. El big data, la internet de les coses (IoT), l’eficiència en els transports o la sostenibilitat energètica, entre molts altres, obligaran a crear models de gestió público-privada. En segon lloc, les persones. El disseny d’aquestes ciutats s’haurà de fer pensant en elles i els haurà de donar la paraula.” Cohen recorda que a Barcelona ja hi ha diversos exemples de governança, “en què els ciutadans decideixen moltes més coses que no només qui serà l’alcalde cada quatre anys”. Entrem en l’era de l’apoderament del ciutadà.
Emprenedors cívics.
Europa és pionera en l’experimentació d’aquests nous models urbans, perquè la gran preocupació a hores d’ara és com equilibrar el territori perquè cap àrea esdevingui una megaciutat a la mida europea, amb els problemes que aquestes grans urbs comporten pel que fa a la sostenibilitat i el benestar de les persones. L’Agenda Urbana europea estableix les línies a seguir per evitar el despoblament rural i unes ciutats descontrolades.
“La concentració de gent a les ciutats no és un tema desitjat. Marxen del camp perquè busquen educació, treball i serveis, i això és un fet global. A Europa aquest fenomen és menor perquè tenim poblacions i ciutats molt distribuïdes en el territori, però hi ha països, com ara Xile, on el 70% de la seva població es concentra a la capital”, explica Pilar Conesa, organitzadora de l’Smart City Expo World Congress i CEO de la consultora Anteverti, especialitzada en transformació urbana i digital.
Les grans ciutats comporten uns avantatges a la gent que hi viu, però també grans reptes per als seus gestors, com és la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, la gestió dels recursos naturals i la contaminació provocada per la mobilitat. “Això fa que les ciutats tinguin un rol polític i social cada vegada més gran”, assegura Conesa, que posa el dit a la xacra quan afirma que “les desigualtats s’incrementen a les megaciutats i, per tant, hem de parar atenció a la inclusió social”.
En aquest sentit, apunta als objectius de desenvolupament sostenible elaborats per les Nacions Unides, que fixa les directrius per afrontar els reptes com ara la pobresa, la igualtat de gènere, l’habitatge, l’energia sostenible i el creixement de les ciutats, entre altres. Europa també té el seu propi full de ruta per afrontar els reptes de futur, Europa 2020, i per prevenir el desgovern i el creixement anàrquic de les ciutats, l’Agenda Urbana, que fixa les actuacions entre territoris, basades en la cooperació, amb l’objectiu d’aconseguir una distribució territorial equilibrada i un desenvolupament urbà sostenible, amb una mida humana.
Els barris, la peça clau.
Explica que hi ha experiències destinades a frenar la gentrificació que ja s’han posat en pràctica en altres ciutats, “com el projecte que es va fer a la ciutat de Nova York, en què es va exigir, en edificis rehabilitats, situats en llocs molt cèntrics, que una part dels habitatges fossin més petits i amb preus més assequibles, per provocar una barreja de classes socials i que ningú fos expulsat pel fet de no poder accedir a uns preus de lloguer alts. A l’inici, aquesta decisió va provocar enfrontaments amb els ciutadans de més possibilitats, perquè no volien viure al costat d’altres amb menys ingressos, però al final es van calmar els ànims. És un tema cultural i de transformació, una qüestió en què el sector públic té molt a dir”.
Per Conesa, “si volem tenir una ciutat sostenible i amb qualitat de vida per als seus habitants, hem d’anar cap a l’enfortiment dels barris. A Barcelona això ho tenim molt arrelat i busquem que cada barri tingui el seu centre”. És l’estratègia que s’ha fixat també Europa per fer habitables les ciutats, perquè posar fre a les megaciutats és una tasca impossible. “És un fenomen global que no s’aturarà –afirma Pilar Conesa– i, per tant, hem de convertir-les en llocs on s’hi pugui viure, i això requereix tenir cura dels barris, fer polítiques de proximitat i de mobilitat, tenint en compte que per millorar la mobilitat el primer que has de fer és reduir-la”.
Construir i reforçar l’estructura de barri per no esdevenir una megaciutat descontrolada afectarà també el model laboral. “A hores d’ara, això ja està canviant, sobretot al nord d’Europa, on ja hi ha empreses que en lloc de tenir-ho tot concentrat en un sol centre de treball han optat per instal·lar-se en diversos edificis més pròxims als llocs de residència dels seus empleats, sigui en locals propis, sigui en espais compartits”, explica Conesa. Les noves tecnologies beneficiaran i impulsaran aquests nous models laborals. De fet, el gran èxit que estan tenint els espais de treball compartits, els anomenats coworking, són un primer pas de l’evolució cap a aquesta transformació del món del treball.
Les generacions d’europeus més joves ja s’han endinsat en aquests canvis culturals. Adopten sistemes de mobilitat alternatius, com ara la bicicleta, i molts opten per compartir vehicle en lloc d’adquirir-lo, “perquè, a Europa, el cotxe ja no és sinònim d’estatus social, com encara passa a Nord-amèrica i Llatinoamèrica. Els joves europeus ja creixen en un altre model social”, comenta Conesa.
Però Europa és com una illa en un gran mar de megaciutats, on la majoria tenen perifèries que creixen sense planificació urbanística, infraestructures i serveis. “A Anteverti estem treballant molt a Ciutat de Mèxic i hi ha molts barris de la ciutat que pràcticament són zones rurals tot i estar immerses en una gran urbs de més de vint milions d’habitants. No tenen aigua corrent ni enllumenat als carrers ni habitatges dignes”, explica Conesa, “una problemàtica que també hem d’abordar entre tots”.
Hi ha reptes comuns en la gestió tant de les megaciutats com de les grans àrees urbanes europees. Es fa necessari tenir una doble visió: la que correspon a la gran urbs i la que va més enllà i abasta tota l’àrea metropolitana, per gran que aquesta sigui, perquè els límits físics entre ciutats desapareixen i la coordinació i la integració entre les diferents administracions esdevé vital. A més, apunta Conesa, “s’ha de buscar la complicitat del ciutadà, dotar-lo d’eines perquè participi en la gestió i assumeixi la corresponsabilitat de les accions que es duen a terme en el seu entorn; per això és important apoderar els barris”. Explica com la ciutat colombiana de Medellín va passar de ser coneguda com la més insegura del món a ser una de les més innovadores, “i ho van aconseguir involucrant els ciutadans en la transformació de la ciutat, els la van fer sentir que era part d’ells”.
Simbiosi industrial.
Es tracta, segons Kuchinow, de “crear sinergies i aplicar conceptes d’economia circular al teixit productiu, que és el que està causant els problemes greus de recursos i el que té la clau per fer el canvi. La simbiosi industrial és l’encarregada d’aplicar aquests conceptes d’economia circular”.
La simbiosi industrial vol traslladar el funcionament d’un ecosistema natural al teixit industrial. “Això es fa creant les connexions adequades perquè no hi hagi residus, perquè tota l’energia sigui renovable, creant riquesa a través de la diversitat que s’aconsegueix en el territori”, explica Kuchinow. Per a ella, les paraules clau són “optimitzar i regenerar”. Comenta que fins ara “una indústria s’havia de construir una depuradora, que també genera fangs com a residu, que s’han de portar a un abocador. Però si aquesta empresa es posa en contacte amb una altra que també ha d’eliminar els residus de fangs de la seva depuradora, i s’ajunten ells dos o potser tres o més, llavors segur que els surt a compte muntar una instal·lació pròpia per aprofitar els fangs i produir gas. Un gas que pot alimentar els autobusos urbans de la ciutat més pròxima. I el que era un residu ja s’ha convertit en un guany”.
La simbiosi industrial també és un negoci, perquè si no ho és no es podrà implantar. “Fa que et coneguis, que vegis que el que per a tu és un residu per a una altra empresa és una matèria primera i que l’aigua que a tu et sobra la pot utilitzar una altra indústria”, comenta Kuchinow. Símbiosy treballa amb els municipis, “perquè són els que tenen els ciutadans, les instal·lacions públiques i les indústries al seu càrrec. És el municipi el que actua de facilitador extern amb les indústries”. Assegura que hi ha molt d’interès de l’administració local en els projectes de simbiosi industrial, perquè “necessiten les indústries i les han d’ajudar a ser sostenibles”.
Després de participar en projectes europeus d’economia circular, el 2014 van implantar el primer projecte pilot de simbiosi industrial a Manresa, al polígon Bufalvent, amb el suport dels empresaris del polígon, l’Ajuntament i el Consorci de Tractament de Residus del Bages. El projecte continua en marxa a càrrec dels mateixos empresaris. La recuperació de residus de manera col·laborativa proporciona guanys.
El primer pas per iniciar un projecte de simbiosi industrial és estudiar totes les empreses que formen part d’un polígon. “Prenem nota dels residus que generen i d’altres dades, com l’aigua que utilitzen o l’energia que consumeixen. Quan tenim tota la informació, la creuem i fem agrupacions d’empreses, fem lligams entre elles i creem els mapes de sinergies. Llavors fem taques d’actuació i li diem al municipi on s’ha de treballar”, explica Kuchinow. Fan l’anàlisi i identifiquen les oportunitats, i acompanyen el projecte com a mínim durant un any, “fins que ja poden anar sols”. Després de Manresa, van executar altres projectes a Sabadell, Barberà del Vallès i Sant Quirze del Vallès. El que més costa, apunta Kuchinow, “és que les empreses s’impliquin”, però a poc a poc es va fent camí.
Fer un món més sostenible és una preocupació mundial. Els recursos naturals són finits i s’ha de fer un canvi en els models d’ús i de gestió. El punt de partida que tenim a Europa és molt diferent del d’altres indrets del món, on estan immersos en la voràgine d’unes ciutats que creixen sense fre. Els fulls de ruta estan sobre la taula. Ara cal aplicar-los i fer-los efectius.
Una gran àrea urbana en un país petit
Sembla ciència-ficció, però pocs són els que descarten que d’aquí a dues dècades ens podríem trobar una gran regió urbana a Catalunya, configurada per les poblacions costaneres, una línia que uniria tres de les quatre capitals del país i que les connectaria amb la regió de Perpinyà i Montpeller, al nord dels Pirineus. Perquè això arribi a ser una realitat, s’haurien de desenvolupar una sèrie d’infraestructures que fa anys que es reclamen: la construcció del corredor del Mediterrani, la modernització dels eixos ferroviaris –per tenir una mobilitat ràpida i sostenible–, l’ampliació de les instal·lacions aeroportuàries i el desplegament d’una connectivitat ràpida i directa entre els aeroports de Barcelona, Girona i Reus. “La vinculació entre territoris és cada vegada més important i la distància entre Barcelona i Girona, per exemple, és ridícula sobretot si pensem que a moltes ciutats del món es triga el doble per anar de casa a la feina”, apunta Pilar Conesa, organitzadora de l’Smart City Expo World Congress. El creixement de les grans ciutats, tant a Europa com al món, va en aquesta direcció. El repte és teixir un territori que mantingui l’equilibri i no rau tant en la seva dimensió.
Les megaciutats: laboratoris ciutadans del segle XXI?
-
Barri de Basaksehir d’Istanbul, on s’ha promogut la implantació d’un ‘living lab’. L’ECONÒMIC. -
Artur Serra Arxiu.
Pensem sovint en les megaciutats del segle XXI com a entorns massificats, deshumanitzats, dominats per la tecnologia digital centrada en el control dels sistemes urbans, inclosos els propis habitants.
No obstant això, no necessàriament és així. Recordem sense anar més lluny les imatges del 2011 al Caire, la gran megaciutat del món àrab, amb els ciutadans revoltats contra el govern del dictador a la plaça Tahrir o plaça de la Llibertat. Les megaciutats actuals i del futur immediat també són el lloc de naixement i creixement de les generacions joves més preparades que els països d’Àsia, l’Amèrica Llatina i Àfrica hauran tingut en tota la seva història, que estan utilitzant les tecnologies digitals per aconseguir formes de vida més dignes i humanes. Mirem les megaciutats amb una òptica de tecnoantropòlegs.
Quan parlem de les grans metròpolis a Europa pensem de seguida en Londres o París. En realitat, actualment la ciutat més gran d’Europa no és cap d’aquestes, sinó Istanbul. Una megaciutat que compta avui dia amb més de 13,2 milions d’habitants i que arribarà als 22-25 milions el 2023. (1)
Una ciutat amb una doble identitat, europea i asiàtica al mateix temps; un bon símbol de la nostra era. Una ciutat amb un passat inacabable i un present desbordant on es poden viure totes les contradiccions i conflictes del període de canvi civilitzacional en què vivim. Doncs bé, la nostra història comença a Istanbul, en concret a Basaksehir, una ciutat amb poc més de 300.000 habitants i també un dels 39 districtes que componen la gran metròpoli. El seu creixement ha estat explosiu. La ciutat recorda en la seva arquitectura els barris de l’època del desenvolupisme dels anys seixanta a Catalunya, com la Verneda de Barcelona o Fontsanta-Fatjó de Cornellà. Som al bell mig d’un bosc de blocs de més de 10 plantes, protegits, ara sí, amb murs i sistemes per identificar els visitants. Carrers empinats, amples, ben asfaltats, fets en molt poc temps, per on s’arriben a perdre els taxistes més experimentats.
Aquest nou model desenvolupista està inspirat en gran part en el desenvolupament d’aquesta i moltes altres megalòpolis del segle XXI. Així i tot, conviu a la vegada amb un altre model de ciutat que es vol plena de tecnologies digitals, una ciutat smart també inspirada en el moviment internacional de smart cities com el que fins ara ha desenvolupat Barcelona. De fet, el 2018 Istanbul celebrarà la seva segona gran Global Smart City Expo.
Seguint l’exemple de la Xina, països abans anomenats de manera eufemística “en vies de desenvolupament” han intentat de manera accelerada fer, en el decurs d’una generació, el que a la resta de països industrialitzats els va costar 200 anys.
I és en aquesta situació de canvi on va sorgir el 2010 el projecte Basaksehir Living Lab (2). Els living labs són espais d’innovació oberta on ciutadans, administracions locals, empreses i universitats col·laboren per intentar resoldre problemes urgents de la comunitat utilitzant tecnologies digitals. Són entitats dedicades a democratitzar aquesta tecnologia, a obrir-la als ciutadans. Aquesta petita ciutat d’Istanbul va ser la primera de tot el país que va constituir un laboratori obert a tota la ciutadania.
Els primers fundadors del living lab van ser l’Ajuntament de Basaksehir i un grup d’empreses i emprenedors locals, que van aportar la combinació de tecnologia, aplicacions i serveis de gestió necessaris per posar en marxa el lab. Aquesta institució està oberta a les pimes i a tota la ciutadania per iniciar projectes col·laboratius que puguin solucionar els reptes de la comunitat. Projectes com ara l’ambulatori digital mòbil, que ha generat un equip d’instruments de mesura i diagnòstic perquè qualsevol ciutadà de Basaksehir obtingui d’una manera ràpida i econòmica una anàlisi clínica bàsica.
El living lab de Basaksehir no és l’únic moviment que promou aquest apropament de la tecnologia a la societat. Istanbul, com tota megaciutat del segle XXI, també està plena de fablabs, espais de cotreball, incubadores i noves formes d’organitzar la tecnologia d’una manera més horitzontal. No és casualitat que Mevlüt Uysal, l’alcalde de Basaksehir, acabi de ser nomenat alcalde de l’Autoritat Metropolitana d’Istanbul (3) i es mostra obert a impulsar el moviment de living labs a tota la megaciutat.
El futur de les megaciutats encara és obert. Els seus ciutadans encara són a temps de codissenyar i codecidir el seu futur pròxim.
ANTROPÒLEG. FUNDACIÓ I2CAT
(1) http://dom.cat/1h2l (2) http://dom.cat/1h2m (3) http://dom.cat/1h2n“Dotar d’eines el poder local i afavorir el consens és clau per afrontar reptes de futur”
M. Sardà
Oriol Estela és al capdavant del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, una associació privada que coordina les diverses plataformes del territori per afrontar els reptes de futur. Assegura que “en la coordinació i cooperació està la clau de la governança del futur metropolità”.