Com poden observar el gràfic adjunt reflecteix l’evolució als EUA des de la fi de la II GM l’evolució del valor de la producció obtinguda en una hora i la dels ingressos reals d’una família mitjana.

Després de la II GM es va produir una lleu caiguda dels ingressos familiars a causa de la desmobilització dels combatents i l’obligat trànsit d’una indústria de guerra a una de pau. De totes maneres la màquina productiva als EUA aviat es va posar de nou en marxa en ficar-se el país en la guerra de Corea.

A partir dels mitjans dels cinquanta productivitat i ingressos van de la mà, fins i tot els ingressos –que no només són els salarials– van una mica per sobre de la productivitat, la qual cosa va fent que el consum augmenti progressivament i escali posicions en el PIB. Recordem el programa Great Society de l’administració Johnson que va injectar molts diners en l’economia.

El 1979 l’administració Reagan va començar a promulgar polítiques en la línia dels predicaments teòrics del model d’oferta que van suposar la fi del Tractat de Detroit de 1950. A partir d’aquí es produeix un triple fenomen que es va estenent a la resta del planeta.

D’una banda, i a causa de la creixent sofisticació de la tecnologia i al seu progressiu abaratiment, el factor treball va perdent importància, la qual cosa s’ha agreujat per l’aparició de nous desenvolupaments organitzatius dels processos productius; per una altra, l’obtenció d’augments de producció a qualsevol cost deixa de ser prioritària i comença a posar-se l’accent en la reducció de costos de producció i de preus de venda; per un altre costat, s’inicia un camí sense tornada en la desvinculació de l’estat de l’economia acompanyat d’una progressiva reducció d’impostos sobre el capital.

El resultat de l’anterior ho poden veure al gràfic: el continuat allunyament d’ingressos i productivitat i fins i tot el descens d’aquells fins als actuals nivells molt poc per sobre dels registrats a mitjan anys setanta. Fent bona la reflexió que el treball cada vegada val menys i anant completament en la línia de la frase del candidat Ronald Reagan en les eleccions de 1979: “L’economia d’Estats Units no funciona perquè els rics no són suficientment rics i els pobres no són suficientment pobres.”

Ara preguntaran: i com ha pogut la ciutadania dels EUA no només mantenir sinó incrementar el seu nivell de consum?

Doncs a força d’obtenir creixents nivells de crèdit que s’han transformat en desaforades sumes de deute privat i que han tancat el cercle del model econòmic en vigor en obtenir els posseïdors del capital els beneficis que es generaven en ser comprats els bens que fabricaven els qui els consumien i en aconseguir els rendiments financers que generaven els crèdits que se’ls concedien als qui se’ls venien els bens perquè poguessin adquirir-los. I per bens pensin en tot, des d’habitatges a viatges, passant per automòbils i bitllets d’avió, i acabant per sopars romàntics a la llum d’espelmes (electròniques).