Una àmplia majoria dels 1.500 militants del Front National (FN), reunits al congrés de Lilla, van votar a favor de retirar la presidència d’honor a Jean-Marie Le Pen, el fundador i president durant 39 anys d’aquesta formació de l’extrema dreta francesa. La seva filla Marine Le Pen espera culminar així la batalla personal i judicial que la confronta amb el seu pare, exclòs del partit al 2015 per haver menyspreat la Shoah. Apartant-lo de la presidència d’honor i amb el canvi de nom del FN, els dirigents de la ultradreta volen desfer-se de l’estigma del passat neofeixista de la formació. L’ombra de l’antisemitisme, però, encara continua present.

A la mateixa hora en què obrien dissabte a la tarda les portes del congrés del FN, el vell Jean-Marie Le Pen, 89 anys, va rebre un bany de masses a la llibreria ultradretana Librairie Française, situada a quatre passes de la Torre Eiffel a París. Allí va dedicar el primer volum de les seves memòries, Le Pen. Fils de la nation, publicat el 28 de febrer i que s’ha convertit en el llibre més venut d’Amazon França. D’aquí a pocs mesos, sortirà a la venda el segon volum.

Al llarg de les 400 pàgines d’una obra autocomplaent, Le Pen relata els primers quaranta anys de la seva vida, des de la infància humil en un poble de la Bretanya fins a la fundació del FN al 1972. Lluny de penedir-se de les seves sortides de to, elogia el mariscal Pétain, el cap d’estat de la França col·laboracionista amb el nazisme. Defensa les tortures practicades per l’exèrcit francès durant la guerra d’Algèria, que descriu com a “interrogatoris especials”. I reitera la seva animadversió envers el general De Gaulle, al qual “va trobar lleig” durant el seu primer retrobament amb el líder de l’Alliberació francesa el 1945.

Més sorprenent resulta la confessió que Le Pen realitza al final del primer volum de les memòries: “La política, després de tot, no era el meu fort.” De fet, la nostàlgia i el pessimisme marquen l’autobiografia d’un Le Pen que es descriu com algú a qui “li agradava fotre merder”, “un far” de la dreta reaccionària que va viure a la contra de l’esperit democràtic de l’Europa de la postguerra i de la descolonització. “Un profeta”, però, que ara ja no clama enmig del desert, sinó que es troba en l’origen de l’onada actual del populisme de dretes.