Donald Trump es va desfer ahir del cap de la diplomàcia nord-americana com està acostumat a fer les coses: de sorpresa. El cap de Rex Tillerson estava a la guillotina des de feia temps, convivint amb un rum-rum constant de desavinences, manca de confiança i insults públics del president.

Ahir es va confirmar obrint una nova crisi a l’administració i demostrant, una vegada més, el caos que regna en territori Trump. Alguns mitjans de comunicació asseguraven que Tillerson, que havia tornat a Washington a petició de la Casa Blanca deixant a mitges la seva primera gira africana, s’havia assabentat de l’acomiadament a través d’una piulada a Twitter del president.

Tillerson ha aguantat catorze mesos en un càrrec al qual va arribar sense experiència política i amb dos punts obtusos al currículum. El primer, un passat com a màxim dirigent de la petroliera ExxonMobil, que generava dubtes sobre conflictes d’interessos. El segon, la relació amb Moscou: va rebre l’Orde de l’Amistat del poble rus de mans del president Vladímir Putin.

Cap d’aquests dos punts va ser el detonant de la mala relació entre Trump i Tillerson. El ja excap de la diplomàcia nord-americana escapava del pensament caòtic i impulsiu del president, més centrat en relacions a llarg termini seguint els protocols diplomàtics clàssics.

Això i les desavinences en temes cabdals com ara el pacte nuclear amb l’Iran o la necessitat d’augmentar la capacitat nuclear dels EUA. Al cap i a la fi, Tillerson estava al capdavant d’una cartera mancada de recursos que demostraven que les relacions exteriors es decidien únicament i exclusivament des del Despatx Oval. Una política que ha provocat diverses dimissions de diplomàtics de carrera per divergències amb l’actual administració.

“Rex (Tillerson) i jo hem estat parlant d’això des de fa temps. Ens portàvem realment bé, però estàvem en desacord en coses”, va justificar el president. La realitat indica tot el contrari: Trump mai va congeniar amb un secretari d’Estat que no coneixia, en qui no tenia cap confiança, i a qui deixava de banda cada dos per tres. L’última, la decisió unilateral del president de reunir-se cara a cara amb el líder nord-coreà, Kim Jong-un. Tillerson era a l’Àfrica i se’n va assabentar pels mitjans de comunicació, hores després de predir que encara era molt difícil establir un diàleg amb Pyongyang.

Precisament, la reunió amb el líder nord-coreà va ser el motiu de la Casa Blanca per a l’acomiadament: es vol un equip fresc abans de l’inici del possible diàleg. Però en realitat la sortida de Tillerson havia començat al novembre, quan les desavinences ja no es podien amagar. Llavors es va filtrar que Tillerson, després d’una reunió, havia titllat el president d’“idiota”, un fet que l’excap diplomàtic mai ha acabat de desmentir. “Crec que hauríem de tenir exàmens de coeficients intel·lectuals per comparar. I ja us puc ben dir qui guanyaria”, etzibava poc després el president.

Tillerson va haver de recollir les coses del despatx sense haver parlat amb el president. “Tenia la intenció de quedar-se”, van assegurar des del departament d’Estat. Trump, amb una certa dosi de cinisme, va assegurar que l’excap diplomàtic ara serà “molt més feliç”.