Els economistes catalans van connectar -molt aviat- nivells salarials i riquesa nacional. Pere Estasen, per exemple, en un assaig farcit de detalls significatius publicat el 1880, deia una cosa de perfecta actualitat en la guerra comercial dels Estats Units i Xina del 2018: “Ningú no treballa tan barat -traduïm- com els xinesos, són quasi màquines.” Si en el comerç internacional el sistema que predominava aleshores era el lliure canvi (antecedent de les globalitzacions del segle XX), els baixos salaris de Xina podien arrasar: “El sistema del lliure canvi ens porta al predomini de la civilització xinesa.” Però, al mateix temps, Estasen pensava que el que és important no són els preus baixos dels salaris i dels productes, sinó el preu baix del diner, el diner barat.

Guillem Graell -un dels que segueixen les petjades d’Estasen, amb, també, formació filosòfica- en unes conferències de 1910-11 a la Societat d’Estudis Econòmics del Foment del Treball Nacional, explicava la possibilitat oberta per les noves tecnologies d’ençà dels anys del Renaixement. Entre altres, l’extensió de la difusió social de la moneda i dels bancs i del crèdit bancari: “La moneda [...] hizo el trabajador independiente por medio del salario”. Ara bé, aquesta independència personal de l’assalariat podia ésser lúgubre, car “con jornales ínfimos, miseria abajo y pobreza arriba”. I afegia una idea econòmica elemental: els salaris són la base de la demanda: “Elevando el jornal acrece el consumo, que es la causa final de la producción.”

Així, seguia explicant Graell, no és cap paradoxa el fet (perfectament quantificat) de les correlacions entre uns alts nivells de salaris i la riquesa dels diferents estats-nació. Dit amb la seva -freqüent- contundència: “Las naciones más ricas son donde el nivel de salarios está mucho más alto.” Fins i tot, el desplaçament del centre de gravetat de l’economia mundial d’ Europa a Nord-amèrica, i de “Suez a Panamá”, s’explica, en bona part, deia, perquè, als Estats Units, els salaris són més alts que a Europa. D’on l’interès dels treballadors assalariats de tots els països per mantenir i protegir la indústria nacional: el proteccionisme dels obrers. En paraules, ben explícites, de Guillem Graell: “Los obreros obligan a sus gobiernos a asegurar su trabajo nacional.” De fet, Graell, que fou secretari de la patronal Foment del Treball Nacional, explica en una de les seves conferències del curs d’Economia Política de 1910-11, que “Marx abrió nuevos horizontes a la investigación al poner a la vista el fondo económico de toda la historia”. Tot i la simplificació, no es pot menys que valorar aquesta idea de presentar Marx com un “investigador”. Com ho havia estat abans l’escocès que, encara avui, es considera pare de l’economia política moderna: Adam Smith. De fet, el Graell de les conferències de 1910-11 recorda que l’economista alemany Roscher “atribuyó a sus 4.000 escuelas de Economía Política el que Inglaterra no sufriera las consecuencias de las terribles sacudidas de 1848. El ser una nación de economistas [...] explica la maestría como van sorteando las tremendas dificultades”.