Espanya, com totes les societats desenvolupades, té un model demogràfic amb taxes molt baixes de mortalitat i de natalitat (és el que es denomina transició demogràfica). Si unim aquesta realitat al fet que, amb una mitjana de 83 anys, és el segon estat del món en esperança de vida al néixer, ens trobem amb una societat envellida, en la qual la piràmide d’edat s’inverteix. Mentre que existeix una àmplia capa de població potencialment perceptora de pensions, la base formada pels treballadors en actiu va disminuint cada vegada més (actualment hi ha 2,5 treballadors per cada persona major de 67 anys, a partir de 2046 hi haurà menys d’un treballador per cada persona major de 67 anys).

Igualment, estem perdent població en edat de treballar. En total, 76.197 persones amb nacionalitat espanyola s’han inscrit com a residents en altres països el 2017, segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). És una xifra que creix ininterrompudament des del 2009, de manera que, a principis del 2018, gairebé 2,5 milions d’espanyols viuen en altres països d’Europa, Amèrica, Àfrica, Àsia o Oceania.

La crisi del 2007, a més de llançar moltes persones a la desocupació, va provocar, sense instruments de política monetària, un ajust intern consistent en la reducció salarial. Menys cotitzants i salaris baixos redueixen les cotitzacions per pagar prestacions. És cert que una recuperació econòmica, amb més persones treballant i salaris més alts i amb una major productivitat, són factors essencials per dotar de recursos el sistema de pensions. No obstant això, les crisis van i vénen, per la qual cosa no cal fiar-ho tot a això i el que sembla cert és que els problemes demogràfics apuntats, persistiran.

Són imprescindibles reformes que tractin d’assegurar la viabilitat del sistema i per a això és necessari explicar amb claredat la situació als ciutadans, per reformar el sistema podent comptar amb un ampli consens social.

En augmentar l’esperança de vida, seria lògic perllongar l’edat de jubilació més enllà dels 67 anys, calcular la pensió amb les cotitzacions de tota la vida laboral, fomentar els plans de pensions, plantejar-se fer cotitzar per les màquines i robots que substitueixen els treballadors, introduir mesures que afavoreixin la natalitat, mantenir baixes taxes de desocupació i finançar el sistema amb els impostos generals.

Si volem conservar un estat del benestar, hem de garantir tres matèries bàsiques: una educació universal, un sistema de salut també universal i unes prestacions que permetin als jubilats i als qui pateixen alguna discapacitat viure dignament. Preservar aquestes matèries requereix d’un pacte social i de la voluntat de tots per mantenir-ho, fent les reformes estructurals necessàries perquè això sigui factible i elaborant pressupostos generals de l’Estat que prioritzin el finançament d’aquestes matèries enfront d’altres que la societat consideri menys importants.