Entre la nostàlgia i l’oblit forçat. La revolució –o la temptativa revolucionària– del Maig del 68 complirà cinquanta anys el 3 de maig, una data en què es commemorarà l’esclat de la que va ser una de les principals revoltes de l’Europa occidental durant la segona meitat del segle XX. Recordada una dècada rere l’altra, el cinquantè aniversari tindrà lloc a França enmig d’una singular amnèsia de les autoritats. Després d’haver-hi reflexionat, el president francès, Emmanuel Macron, va renunciar a commemorar-lo amb el fast de l’Estat, davant la possibilitat de desvirtuar una mobilització antiautoritària. “He decidit que no diré res amb motiu dels 50 anys del Maig del 68”, assegurava Daniel Cohn-Bendit, un dels portaveus més carismàtics de la revolta, convertit ara al macronisme i sovint vist com el paradigma del gir conservador dels soixante-huitards.

Criticats tant per actors de la dreta, que els acusen d’haver posat fi als valors de la família, com de l’esquerra, que hi veuen l’origen de l’ofensiva neoliberal dels vuitanta, els fets revolucionaris d’aquella primavera han marcat l’imaginari de la societat francesa. El 3 de maig del 1968, l’evacuació a través de la brutalitat policial dels estudiants que ocupaven la Universitat de Nanterre, al nord de París, es va convertir en l’espurna de la revolta. Aleshores, van començar les manifestacions dels universitaris, les confrontacions violentes als carrers de París amb les forces de l’ordre i la construcció de barricades al Barri Llatí, que rememoraven la Comuna de París del 1871.

La mobilització dels estudiants va convergir ràpidament amb la dels obrers, i el 13 de maig va tenir lloc la vaga general més gran de la història de França: hi van participar set milions de persones. Ocupacions de fàbriques, patrons industrials presos com a ostatges i confrontacions entre els revolucionaris i els militants gaullistes dels Comitès de Defensa de la República (CDR) –defensors de l’ordre establert– es van succeir durant aquella agitada primavera. Moguts per la por de la revolta, els partidaris del govern del general De Gaulle també van sortir al carrer amb la gran manifestació del 30 de maig, que va aplegar fins a 500.000 persones als Camps Elisis. La temptativa revolucionària del 68 va ser derrotada políticament amb l’aclaparadora majoria que el gaullisme va aconseguir en les eleccions legislatives que es van celebrar de manera anticipada a finals de juny d’aquell any.

Si les barricades a París van esdevenir un símbol, en altres països d’Europa van tenir lloc diverses mobilitzacions amb una intensitat similar i una durada superior. Per exemple, la Primavera de Praga, la revolta d’obrers i estudiants a Itàlia i la lluita antifranquista a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol. Sense oblidar el moviment antiracista de les Panteres Negres als Estats Units i les protestes en contra de la guerra del Vietnam.

“El sentiment present el 1968 era el d’una revolta mundial”, assenyala Boris Gobille, professor de ciències polítiques a la prestigiosa Escola Normal Superior de Lió, que ha publicat recentment el llibre Mai 68 par celles et ceux qui l’ont vécu, que recull més de 300 testimonis de ciutadans que van participar directament en la revolta francesa. “Nombrosos soixante-huitards consideren que aquells esdeveniments van tenir una importància central en les seves vides, ja que els van permetre descobrir que la política no era només un afer de professionals”, afirma Gobille.

Segons aquest politòleg especialitzat en la revolta de finals dels anys seixanta, aquesta nostàlgia dels revolucionaris anònims es contraposa amb “les reinterpretacions que en van fer almenys una dècada després alguns dels actors més coneguts en funció de les seves trajectòries personals, com ara Cohn-Bendit i el periodista Serge July, antic director de Libération (diari fundat sota l’impuls de la revolta), que el van definir com un moviment liberal llibertari”. “Una visió que deixava entendre que el Maig del 68 només havia estat una revolució dels costums i a favor de l’alliberament sexual, però que ignorava el gran impacte que va tenir aleshores la mobilització social més important de la història del segle XX a França”, hi afegeix Gobille.

Després de dècades en què la dreta francesa ha criticat aquesta revolta amb reiteració –fins i tot Nicolas Sarkozy va defensar que el llegat del 68 “calia liquidar-lo una vegada per totes”–, el cinquantè aniversari tindrà lloc sense cap gran homenatge oficial.

“Però es commemorarà amb un gran interès de les institucions culturals. Es preveu que es publiquin més de 150 llibres sobre el tema”, explica Gobille. I també el rememora l’actual moviment d’ocupacions a les universitats franceses, més minoritari que el d’aleshores, però en què els estudiants “repeteixen bona part de les consignes del Maig del 68”.